Ficcions de la memòria_a raig

És estranya la mort.

Després d'hores d'esperar-la no l'hem sabut reconèixer, ens ha agafat d'esquitllada i fent burla, amagant-se com un fugitiu.

Ha arribat sense grans escarafalls i sense fer-nos festes i se'ns ha endut amor i pena, tot alhora.

Però la mort té un color, el color de la lividesa, blanc groguenc, tot i que no l'hem vist fins després, fins que algú ha dit ja està.

I ja està.

Tant fàcil com això, tant simple que es fa difícil.

Planeta de records

El vell vidu esprimatxat va vestit com sempre, amb la gastada samarreta del seu admirat Iggy i duu, com ell, els cabells blancs ben llargs. Com cada matí a primera hora, ha sortit al balcó per ocupar-se de l'única cosa que li és necessària en aquesta vida: el seu llorer.

És un llorer ric en color verd i voluptuós, de poca alçada, plantat en un preciós test d'un blanc immaculat. L'home llarguerut s'acota corbant l'esquena encara flexible i en neteja les volutes clàssiques amb una dedicació extraordinària, perquè llueixi sempre com el primer dia. També neteja les fulles per totes dues cares, ara les branques de la dreta, ara de l'esquerra... i aixi va passant parsimoniós, tot el matí. Poc abans del migdia, escolta The Passenger i s'asseu una llarga estona a mirar l'arbust, inclinant el cap cap a la dreta mentre fuma una mica de maria. Poc a poc el seu cos s'ajusta, encongint-se, a la petita cadira de vímet, mentre somriu absorbit per algun record.

Silencio.

Silencio. Ausencia. Pena. Vacío. Muchas preguntas sin respuesta en una habitación que fué y ya no es. Una ilusión colapsó el mundo, creció con su cuna, sus zapatitos,  su nombre precioso y su cariño, siempre presente.  Un futuro soñado, de noches mal dormidas y dulces llantos arropados con nanas, aprendidas antaño, surgidas de las raíces de la tierra. El anhelo de una vida bañada por la inocencia, mejor y mas justa.