Planeta musical

Pel carrer que porta a la plaça del Conservatori de música, estret i fosc, els pares acompanyen la canalla a classe, no només per ajudar-los a carregar els instruments i les motxilles, sinó també per la desconfiança que genera el barri. El casc antic és orfe de comerços des de fa molts anys, i s'ennegreix a la tarda vespre, com tots els cascs antics de totes les ciutats grans i també petites.

Abans que s’ompli, entrat ja el vespre, de dones amb faldilles potser massa curtes, de borratxos potser massa malalts, de joves potser massa tronats i d’activistes potser massa somiadors, a la tarda, els sons desafinats de flautes i violins acaronen la roba estesa als passatges ombrívols i tristos on no toca el sol. Per una estona, sembla una tarda d'un barri qualsevol.

Planeta hipotecat

Quan l’Àlex va seure a la cadira, tot de persones vestides de verd omplien la pantalla de la televisió. No podia sentir el que deien a les notícies de la tele del barri, perquè el bar era ple i el soroll de la cafetera, de platets, culleretes i tasses de cafè, i les converses en veu molt alta l'hi impedien. Va observar com aquella gent amb samarretes verdes es plantaven al mig del carrer, davant d’una porta que li resultava familiar, i s’enfrontaven a unes altres persones amb vestit jaqueta i carpetes i papers a les mans, que anaven acompanyades de policies. Darrera dels “verds” hi havia una dona que plorava i dos nens de la seva edat, més o menys, amb cara d’espant.

Va sentir perfectament el seu pare com deia:

–hòstia puta! —de la barra estant—, i amb el dit assenyalava la pantalla. La majoria de la gent del bar, veïns del barri, es van girar en aquella direcció.

Planeta epidemia

En Fidel va obrir l’ordinador per llegir els diaris digitals, com feia cada dia a trenc d’alba, abans d’anar cap a l’ hôpital. No es va sorprendre gaire de la notícia que va trobar a primera plana de tots els mitjans: el primer cas de contagi d’ebola havia arribat a Europa. A les seves capçaleres, tots destacaven que una treballadora d’un centre hospitalari havia donat positiu en les anàlisis, després d’haver tingut cura de dos missioners morts pel virus ebola. La tragèdia que feia mesos trencava els pobles negres del sud se sentia més a prop que mai al mal anomenat vell continent. Les alarmes s’havien disparat alterant la quotidianitat del nord cadacopmenysblanc però encara hipnotitzat pel miratge de la civilització occidental, on la vida havia oblidat feia temps la part fosca.

Planeta lluvioso

Hoy es un día de lluvia intensa y reparadora. Una lluvia que disuelve todo lo malo y renueva el aire, dejando ese verde olor a hierba fresca y limpia. Un día perfecto para quedarse en la casa, recostado en un sillón cómodo a la vera del hogar, que arde por primera vez este otoño recién estrenado. Veo el campo húmedo a través de la ventana, mientras paso página tras página durante horas, con cierta desidia. De vez en cuando cierro los ojos para disfrutar de la magnífica combinación que forma el sonido de las gotas y el crepitar de la chimenea, con ese olor ahumado de encina.

Planeta terra.

Encara no eren les dotze i l'activitat seguia essent frenètica a la cafeteria on treballava l'Alisson. Les converses barrejades, en veu massa alta, sobrevolaven tota la sala esdevenint un brogit de fons, com el d'un borinot, però molt més evident, molt més insistent i durador. Gairebé eixordador, combinant-se sense remei amb el xocar estrident de plats i tasses i culleretes i, per acabar la simfonia, l'explosió freqüent de l'escalfador de la llet de la cafetera. Mentre colpejava el filtre contra les escombraries i amb un gest hàbil el tornava a omplir amb cafè mòlt, va sentir per enèsima vegada aquella conversa sobre les vacances:

-I tu, què faràs per vacances? 

-Ah! jo aniré al poble! Tranquil·litat i bons aliments, i que em cuidin...

Planeta creat

Tot va començar fa una eternitat, quan el pare, enfilat dalt de bastides grandioses, tocava el cel amb els seus pinzells.

Fou aleshores quan vaig obrir els ulls per primera vegada, enmig del silenci i la frescor. Vaig sentir el cruixit subtil de les robes de seda i l'olor humida de l'aigua i la calç ben a prop, i vaig ser conscient per primer cop de la bellesa i la magnitud de la creació dels homes. La resistència i la voluntat del pare eren admirables; dia rere dia durant quatre anys, va treballar durament lluitant contra totes les adversitats: va afrontar el dolor dels ossos i dels muscles, forçat a estar sempre amb els braços i el cap alçats, en un escorç impossible; va afrontar el dolor de l'ànima després del gran fracàs inicial, havent de començar de nou després de consultar els grans mestres de l'època, en una lliçó d'humilitat difícil d'oblidar. El vaig veure passar gana i fred sense queixar-se, mogut per l'amor a l'art i als homes.

Gaza

Aquest és un blog que voldria ser de ficció literària. Malgrat això, aquesta vegada sento la necessitat d’escapar de les meves pròpies propostes i tocar de peus a terra, perquè no hi ha prou paraules per descriure l’atrocitat i l’absurd de les accions d’Israel sobre la franja de Gaza ni versió literària que pugui embellir un festí de sang i fetge com aquest.

Planeta perdut

Els nois es van esmunyir dins la biblioteca per la finestra del carreró del darrera, encoratjats per la foscor de la nit i la fresca de l’estiu. Havíen intimidat a un noiet perquè els la deixés oberta durant la tarda, assegurant-li que si no ho feia, ho pagaria car al setembre, quan comencés a l’institut. L’autoritat d’aquests mafiosos de pati d’escola els venia conferida per drets adquirits durant anys de costums i normes no escrites, esdevingudes universals. Els joves corpulents trien quina part del pati i del carrer és la seva, i fan fora els mosquits esquifits que arriben amb ulls esbatanats, temorosos d’aquest nou hàbitat desconegut.

Planeta de records

El vell vidu esprimatxat va vestit com sempre, amb la gastada samarreta del seu admirat Iggy i duu, com ell, els cabells blancs ben llargs. Com cada matí a primera hora, ha sortit al balcó per ocupar-se de l'única cosa que li és necessària en aquesta vida: el seu llorer.

És un llorer ric en color verd i voluptuós, de poca alçada, plantat en un preciós test d'un blanc immaculat. L'home llarguerut s'acota corbant l'esquena encara flexible i en neteja les volutes clàssiques amb una dedicació extraordinària, perquè llueixi sempre com el primer dia. També neteja les fulles per totes dues cares, ara les branques de la dreta, ara de l'esquerra... i aixi va passant parsimoniós, tot el matí. Poc abans del migdia, escolta The Passenger i s'asseu una llarga estona a mirar l'arbust, inclinant el cap cap a la dreta mentre fuma una mica de maria. Poc a poc el seu cos s'ajusta, encongint-se, a la petita cadira de vímet, mentre somriu absorbit per algun record.

Planeta en filera.

La noia del final duu un mocador de color lila amb unes floretes rosades i grogues, tibat enrere i lligat a la nuca amb un nus que sembla un petit monyo. És jove i bonica i té la cara rodona i uns llavis rosats, que acaben de petonejar el nadó que bressola. Amb un gest entrenat pica la mà del petit que salta al seu voltant i que acaba d'acaronar encuriosit launa rasta de la llarga cua que lluu el noi de davant. És molt alt i prim i l'acompanya un gos pataner que marca les costelles, i una altra noia igualment prima. Van vestits amb roba gastada de colors vius que forma una combinació tan extremada com ells mateixos. Ella intenta endevinar ben concentrada com s'ha elaborat el coll de ganxet finament teixit amb fil rosa que reposa sobre l'espatlla corbada de l'àvia que li dóna l'esquena.

Planeta de reyes

Érase una vez un magnífico reino formado por vastos territorios de gran belleza; un antiguo imperio de enormes riquezas y voluntades férreas, forjado a base de lejanas y valiosas conquistas.

Un rey benévolo y longevo gobernaba este paraíso, cruce de culturas encontradas. 

Era este reino un hervidero de viajeros y comerciantes de todas las razas y colores, que transitaban antiguas rutas comerciales: caminos que unían el norte y el sur por tierra firme, y occidente con oriente, por mar. Un enredo de religiones y lenguas desconocidas levantaban templos a su paso, soliviantando las creencias establecidas.

Planeta lluitador

Avui serà un dia èpic per a aquest cos estimat que habito plàcidament des de fa tants anys. Jo, hoste atemporal d’una pell bruna, temperada a base de cops al ring igual que a la vida, trauré foc pels queixals altre cop, tal és la meva naturalesa llegendària. Conec cada racó d’aquesta llar amable. Des d’aquestes espatlles musculoses on reposo el meu cap, llisco avall resseguint cada corba d’una esquena mai doblegada, i baixo fins la cintura per reposar sobre el maluc la meva cua poderosa.

Ella mai em demana res, només em vigila de tant en tant, d’esquena al mirall, girant el coll enrere. I és en aquests moments escassos que perdo la noció del temps en reconèixer la mirada de la bellesa, i em deixaria matar faltant a la meva condició, si a ella li fós plaent.

Planeta multicolor

Abrió los ojos y todo le pareció muy confuso. No veía con claridad y se mareaba un poco. Tardó unos minutos larguísimos en recordar algo que le dejó suspendido en el abismo: un joven negro cruzaba justo por delante de su coche nuevo en el preciso instante que hundía el pié para provocar el acelerón brusco, buscando notoriedad callejera. Por un instante no supo identificar el motivo de su angustia y dudó si sufría por el destino de aquel desgraciado o si le atormentaba no encontrar en su memoria la intención de haber frenado. En seguida se dio cuenta de que lo único que le importaba en relación al atropello era las consecuencias penales que podría acarrearle.

No era más que otro inmigrante, se dijo. Y sintió el resentimiento crecer a su alrededor, por los tres años en la lista del paro y la maldita crisis. Y por el tío extranjero campando tan pancho delante de él.... joder! Que puto país de mierda!

Inclinó la cabeza a su derecha y vio un montón de tubos y cables conectados a su cuerpo, pero no sintió dolor. Un líquido caía gota a gota por un tubito desde una bolsa colgada por encima de su cabeza. No sentía nada salvo rabia y odio por aquel cabronazo que se había cruzado en su camino. Se tensó lo suficiente como para notar unos puntos de sutura tirando en su brazo; una cicatriz larga cruzaba por encima de su esvástica, antes tatuada en el antebrazo, ahora ya sólo una línea difusa y ensangrentada.

Cuando intentaba incorporarse entró la enfermera.

Planeta mediocre

La Laura sempre arriba la primera a l'oficina. En el silenci matiner les seves passes curtes i ràpides se senten d'una hora lluny: clac clac clac clac.

El cos ben estirat, el cap enrere, la pitrera prominent, decidida, com correspon a la seva posició de secretària experimentada, la de més antiguitat. No s'oblida mai de saludar la secretària del president de la companyia, els dies que aquella se li adelanta:

- Bon dia, Genoveva 

- Bon dia, bon dia – li contesta l'altra, com qui no vol la cosa, gairebé sense mirar-la, no fós cas que s'agafi alguna llibertat que no li toca.

Els desorientats

Quan va baixar de l'autobús no sabia què faria. Va mirar al voltant i res no li va interrompre la visió fins a l'horitzó. Va girar en rodó, i en tota la volta completa res no va limitar la seva mirada lliure. Un territori absolutament pla, sense arbres, ni edificis, ni res. Només arena calenta i mar, i vent. Un vent lleuger, que refrescava la seva ment cansada. Va veure uns flamencs a la llunyania, cap a la zona més verdosa. La part més aspra, on només s'hi veien platja i dunes, semblava deserta. Algunes gavines esvalotades trencaven un silenci fictici, silenci només de civilització, perquè el mar i el vent es feien sentir amb força.

Planeta fals

Avançaven una cap a l’altra a pas regular, trepitjant amb compte d’alinear perfectament les passes sobre la catifa vermella. Amb les sandàlies de taló altíssim, com unes ballarines sobre gratacels, els peus lluïen dits vestits amb ungles de manicura luxosa. 

Un genoll un cop i després l’altre, es deixaven mirar complaents durant un moment màgic, a través d’un tall llarguíssim, sender amb destí a la luxúria entre robes de color carmesí.

Al davant seu, talment com un mirall que retorna la imatge replicada, l’altra es movia generosament al compàs d’uns malucs ben treballats, embotits en una segona pell daurada que realçava les corbes sinuoses.

Planeta ignorant

 La primera vegada que vaig tenir consciència del significat de la paraula ignorància era petit. Potser tenia 9 o 10 anys, no ho recordo gaire bé, devia fer quart de primària potser, el temps passa tant ràpid...

Tornava de l’escola amb el meu amic Marcel, un dels llestos de la classe. Un rosset eixerit amb mitja melena que les portava a totes de cul. Jugava bé a futbol, treia bones notes, es portava bé a classe, i tenia les motxilles més “cool” que us pugueu imaginar. Un triomfador, vaja.  Érem molt amics!

"A deu parades de distància"

Josep i Jesús eren dos nens particulars que anaven a la meva classe. La meva escola era una escola igualment particular, que aleshores anomenàvem inclusiva, i a cada curs hi havia un o dos infants especials.

En Josep, que era un any més gran que nosaltres, va arribar quan encara érem força menuts, i desseguida es va fer un lloc entre nosaltres. Molt aviat va fer un parell d’amics inseparables. Era un nen simpàtic, polit, primet, amb una evident falta d’autocontrol i d’atenció, extremadament inquiet. Tant, que fins i tot havia arribat a les mans amb alguna mestra, recordo una esbatussada amb la de matemàtiques.... és clar que també recordo “la de matemàtiques”! Però bé, aquest seria un altre tema.....

Planeta ilusión

Y un día, los gobiernos decidieron considerar a las personas prioritarias. Y así decidieron encaminar sus políticas globales a favorecer a los seres humanos principalmente.

Tras largas discusiones internacionales comenzaron por cambiar los planes de educación para reorientarlos hacia el crecimiento personal de los alumnos, fomentando su creatividad, sus preferencias y sus habilidades. Pensaron que así obtendrían generaciones futuras mejor preparadas para afrontar los vaivenes de la vida.

Planeta construït

Mirava per la finestra de la sala, enfilat de genolls en una cadira, el nas enganxat al vidre, el baf rebotant-li a la cara ben vermella.

- Fan molt soroll, mare! Hi ha moltes excavadores!

- Sí, és que construeixen uns pisos en aquest solar.

- Ah si? ... perquè?

- Per a vendre’ls

- Per què?

- Per a fer diners.

- Per què?

.....silenci....

Planeta fosc

He recuperat un vell rellotge de corda del meu avi. I un despertador d'aquells que se senten a kilòmetres de distància, que fan vibrar un petit martellet metàl·lic sobre una campaneta estrident. Cada nit els dono corda amb la mateixa atenció  amb que cuidaria un tresor. Si no ho fes no podria llevar-me puntualment a les set del matí, faci fred o calor. Aquests dies fa fred, però conservo la roba de llit luxosa, moderna  i urbana de la meva vida passada, i quan cal hi sumo unes mantes de llana que he trobat dins el fons d'un armari centenari. Beneïda moda eclèctica! 

Planeta desierto

Hoy al levantarme hacía viento. Casi no se puede salir afuera, la arena se levanta y golpea los ojos, como si los quemara. Todos se cubren con sus ropas para protegerse, pero con mi ropa no puedo, es demasiado pequeña. No llega para a cubrirme la cara porque he crecido mucho, ya tengo 14 años. Creo que esta ropa era de mi hermana mayor, aunque no estoy segura. No sabemos nada de ella, salió una tarde a trabajar y ya no volvió. Fue el día del bombardeo que alcanzó la casa. La esperamos casi una semana, pero vivir allí se hizo tan peligroso que mi padre decidió que nos fuéramos. Al principio no iba a venir, se quedaría para buscarla, pero cuando bombardearon el hospital donde trabajaba supo que no había solución, y nos fuimos todos.

Planeta muntanyós

Aquí dalt podria romandre per sempre en pau. Així com ara, asseguda, la cara alçada, el sol escalfant-me les galtes, els ulls tancats, amb els colzes sobre l’herba molla, esquitxada de clapes de neu que ja es van desfent.  Al meu davant res que pugui interrompre el silenci, només cel blau. Blau clar i net, com el seu somriure, que ara ha sorgit del record i desafia el meu.

 Si obrís els ulls i abaixés el cap més avall, molt lluny, veuria la plana formant un mosaic de quadres verds i marrons. Molts verds i molts marrons distints saltats arreu per alegres vermells, siena i taronja de les teules. Veuria les dures línies grises escapçant la natura a plaer i el moviment frenètic dels pagesos amb els seus tractors i els transportistes, com formiguetes vagarejant amunt i avall.

Silencio.

Silencio. Ausencia. Pena. Vacío. Muchas preguntas sin respuesta en una habitación que fué y ya no es. Una ilusión colapsó el mundo, creció con su cuna, sus zapatitos,  su nombre precioso y su cariño, siempre presente.  Un futuro soñado, de noches mal dormidas y dulces llantos arropados con nanas, aprendidas antaño, surgidas de las raíces de la tierra. El anhelo de una vida bañada por la inocencia, mejor y mas justa.

Planeta Aina

Aquella jornada laboral havia estat dolenta, definitivament dolenta. Sovint es preguntava si aquell era el seu lloc al món, professionalment parlant. Tenia la intuició, perillosament propera a la certesa,  que la resposta només podia ser no.

Mentre esperava que la seva petita sortís de la llar d’infants va pensar: en arribar a casa, escriuré una estona. Sabia que aquest era un repte difícil, però confiava en la seva nineta de cinc anys.

Planeta fin de año

Ayer nos reunimos con los amigos de casi siempre para celebrar que dejamos atras un mal año para casi todos, y darle la bienvenida a un nuevo año que deseamos mejor para casi todos.

Nos juntamos 7 adultos con nuestras 6 niñas (ni un chavalín, solo princesas) en dos mesas convencionales de una cocina convencional en una casa convencional, repleta de comida convencional hecha con cariño por nosotros mismos, que no está el horno para bollos. Eso sí, quedó para unos cuantos tragos de buen gin tonic, un vicio colectivo muy nuestro. Lo normal, vaya.

O no...