Entoma la pluja un
paraigües mort, inútil, només barnilles, com la casa, bigues dibuixades amb
retolador negre sota el cel gris de l’hivern. Entomen el fred els mobles
abandonats a la seva sort, amb l’única companyia de la pols de parets ja
desaparegudes, restes inexistents d’una vida oblidada. Entoma la llum emboirada
el silenci de les ànimes ocultes als racons, perdudes en l’espai inabastable
del temps passat.
Davant de tot, una figura
immòbil, abric negre i barret, mirada metòdica, observa aquella casa que fou la
seva. Entre les barnilles un somriure infantil, sobre les bigues equilibris
impossibles. Als ulls les preguntes abandonades. Tot es va perdre aquells
dies tristos en que el món va renunciar a seguir imaginant el seu futur i el de
la seva gent. Aleshores, abans que passés, ningú no ho sabia, però havien de
venir dies de pluges que no serien d’aigua ni de neu ni de gel. Si ho haguessin
sabut la majoria haurien marxat, fugint d’allò que no havien d’haver viscut
mai.
Si pensa en el dia que va
passar tot, la seva ment es confon, s’agita i es cargola dolorosament entre
fragments de cossos que no acaben de definir-se prou. El punt exacte de la
veritat es dilueix com aquella gota de la seva sang vermella lliscant en un
bassal.
Entre el record i el somni
tràgic hi ha el paraigües mort, inútil, només barnilles com la casa, i les
bigues dibuixades amb retolador negre sota el cel gris de l’hivern. Per això
torna periòdicament, per la veritat, per les respostes, pels morts. Però potser
aquesta serà l’última vegada que hi torni. Ja no li queda gaire temps.