dilluns, 28 d’abril del 2014

Planeta multicolor

Abrió los ojos y todo le pareció muy confuso. No veía con claridad y se mareaba un poco. Tardó unos minutos larguísimos en recordar algo que le dejó suspendido en el abismo: un joven negro cruzaba justo por delante de su coche nuevo en el preciso instante que hundía el pié para provocar el acelerón brusco, buscando notoriedad callejera. Por un instante no supo identificar el motivo de su angustia y dudó si sufría por el destino de aquel desgraciado o si le atormentaba no encontrar en su memoria la intención de haber frenado. En seguida se dio cuenta de que lo único que le importaba en relación al atropello era las consecuencias penales que podría acarrearle.


No era más que otro inmigrante, se dijo. Y sintió el resentimiento crecer a su alrededor, por los tres años en la lista del paro y la maldita crisis. Y por el tío extranjero campando tan pancho delante de él.... joder! Que puto país de mierda!



Inclinó la cabeza a su derecha y vio un montón de tubos y cables conectados a su cuerpo, pero no sintió dolor. Un líquido caía gota a gota por un tubito desde una bolsa colgada por encima de su cabeza. No sentía nada salvo rabia y odio por aquel cabronazo que se había cruzado en su camino. Se tensó lo suficiente como para notar unos puntos de sutura tirando en su brazo; una cicatriz larga cruzaba por encima de su esvástica, antes tatuada en el antebrazo, ahora ya sólo una línea difusa y ensangrentada.


Cuando intentaba incorporarse entró la enfermera.

dijous, 24 d’abril del 2014

Planeta mediocre

La Laura sempre arriba la primera a l'oficina. En el silenci matiner les seves passes curtes i ràpides se senten d'una hora lluny: clac clac clac clac.

El cos ben estirat, el cap enrere, la pitrera prominent, decidida, com correspon a la seva posició de secretària experimentada, la de més antiguitat. No s'oblida mai de saludar la secretària del president de la companyia, els dies que aquella se li adelanta:

- Bon dia, Genoveva 
- Bon dia, bon dia – li contesta l'altra, com qui no vol la cosa, gairebé sense mirar-la, no fós cas que s'agafi alguna llibertat que no li toca.

dilluns, 21 d’abril del 2014

Els desorientats

Quan va baixar de l'autobús no sabia què faria. Va mirar al voltant i res no li va interrompre la visió fins a l'horitzó. Va girar en rodó, i en tota la volta completa res no va limitar la seva mirada lliure. Un territori absolutament pla, sense arbres, ni edificis, ni res. Només arena calenta i mar, i vent. Un vent lleuger, que refrescava la seva ment cansada. Va veure uns flamencs a la llunyania, cap a la zona més verdosa. La part més aspra, on només s'hi veien platja i dunes, semblava deserta. Algunes gavines esvalotades trencaven un silenci fictici, silenci només de civilització, perquè el mar i el vent es feien sentir amb força.

dissabte, 12 d’abril del 2014

Planeta fals

Avançaven una cap a l’altra a pas regular, trepitjant amb compte d’alinear perfectament les passes sobre la catifa vermella. Amb les sandàlies de taló altíssim, com unes ballarines sobre gratacels, els peus lluïen dits vestits amb ungles de manicura luxosa. 

Un genoll un cop i després l’altre, es deixaven mirar complaents durant un moment màgic, a través d’un tall llarguíssim, sender amb destí a la luxúria entre robes de color carmesí.

Al davant seu, talment com un mirall que retorna la imatge replicada, l’altra es movia generosament al compàs d’uns malucs ben treballats, embotits en una segona pell daurada que realçava les corbes sinuoses.

dijous, 10 d’abril del 2014

Planeta ignorant


 La primera vegada que vaig tenir consciència del significat de la paraula ignorància era petit. Potser tenia 9 o 10 anys, no ho recordo gaire bé, devia fer quart de primària potser, el temps passa tant ràpid...

Tornava de l’escola amb el meu amic Marcel, un dels llestos de la classe. Un rosset eixerit amb mitja melena que les portava a totes de cul. Jugava bé a futbol, treia bones notes, es portava bé a classe, i tenia les motxilles més “cool” que us pugueu imaginar. Un triomfador, vaja.  Érem molt amics!

dimarts, 1 d’abril del 2014

"A deu parades de distància"

Josep i Jesús eren dos nens particulars que anaven a la meva classe. La meva escola era una escola igualment particular, que aleshores anomenàvem inclusiva, i a cada curs hi havia un o dos infants especials.

En Josep, que era un any més gran que nosaltres, va arribar quan encara érem força menuts, i desseguida es va fer un lloc entre nosaltres. Molt aviat va fer un parell d’amics inseparables. Era un nen simpàtic, polit, primet, amb una evident falta d’autocontrol i d’atenció, extremadament inquiet. Tant, que fins i tot havia arribat a les mans amb alguna mestra, recordo una esbatussada amb la de matemàtiques.... és clar que també recordo “la de matemàtiques”! Però bé, aquest seria un altre tema.....