El cartell sobre el botó de
l'ascensor anuncia, com un avís sinistre, la temuda planta:
oncologia. L'estómac puja de cop com a les atraccions de fira. Em
queden pocs segons per interioritzar i acceptar allà on vaig.
S'obren les portes i la llum que
arriba de fora m'encega, reflectida en les parets blanques, no del
tot asèptiques. I aquesta olor, que no cal explicar perquè tothom
qui hi ha estat sap reconèixer com olor d'hospital, que és una
barreja poc afortunada entre el verd de la roba del personal i la
fredor metàl·lica dels llits.