Gaza

Aquest és un blog que voldria ser de ficció literària. Malgrat això, aquesta vegada sento la necessitat d’escapar de les meves pròpies propostes i tocar de peus a terra, perquè no hi ha prou paraules per descriure l’atrocitat i l’absurd de les accions d’Israel sobre la franja de Gaza ni versió literària que pugui embellir un festí de sang i fetge com aquest.

Planeta perdut

Els nois es van esmunyir dins la biblioteca per la finestra del carreró del darrera, encoratjats per la foscor de la nit i la fresca de l’estiu. Havíen intimidat a un noiet perquè els la deixés oberta durant la tarda, assegurant-li que si no ho feia, ho pagaria car al setembre, quan comencés a l’institut. L’autoritat d’aquests mafiosos de pati d’escola els venia conferida per drets adquirits durant anys de costums i normes no escrites, esdevingudes universals. Els joves corpulents trien quina part del pati i del carrer és la seva, i fan fora els mosquits esquifits que arriben amb ulls esbatanats, temorosos d’aquest nou hàbitat desconegut.

Planeta de records

El vell vidu esprimatxat va vestit com sempre, amb la gastada samarreta del seu admirat Iggy i duu, com ell, els cabells blancs ben llargs. Com cada matí a primera hora, ha sortit al balcó per ocupar-se de l'única cosa que li és necessària en aquesta vida: el seu llorer.

És un llorer ric en color verd i voluptuós, de poca alçada, plantat en un preciós test d'un blanc immaculat. L'home llarguerut s'acota corbant l'esquena encara flexible i en neteja les volutes clàssiques amb una dedicació extraordinària, perquè llueixi sempre com el primer dia. També neteja les fulles per totes dues cares, ara les branques de la dreta, ara de l'esquerra... i aixi va passant parsimoniós, tot el matí. Poc abans del migdia, escolta The Passenger i s'asseu una llarga estona a mirar l'arbust, inclinant el cap cap a la dreta mentre fuma una mica de maria. Poc a poc el seu cos s'ajusta, encongint-se, a la petita cadira de vímet, mentre somriu absorbit per algun record.