Planeta de Nits de Nadal

Ja són dos quarts de vuit i aquest matí tot està massa tranquil. Tinc aquella sensació burleta d’estar en territori equivocat a l’hora errònia, havent oblidat alguna cosa important sense saber ben bé el què, amb l’única seguretat de saber-me estrangera de mí mateixa. He aparcat sense problemes, per variar.

A través de la finestreta sembla que aquest tel de fredor emboirada vulgui ocultar, conscient de la data, les tristeses alienes, tant inconvenients, i de passada, les més íntimes.

Planeta sense memòria

Avui fa un fred remullat, un fred que xopa aquests ossos vells i ens recorda amb avarícia que ningú té memòria per al nostre dolor. He esperat tant de temps en aquesta negror implacable que ja no sóc capaç de sentir passar els dies; vint-i-quatre hores o cent anys, on és la diferència?

Planeta de dones

Van decidir seure sobre una pedra solitària al mig del no res, a esperar el gran moment. S'hi van encabir tots tres de costat, molt junts, i es van cobrir amb la roba de colors per protegir-se del sol intens del migdia. Tot i la seva pell negra, al cap de pocs minuts les cames polsegoses els cremaven com fil-ferros, però la peça de roba acolorida no era prou gran per cobrir-los de cap a peus. A cap dels tres no se'ls va acudir moure´s de lloc, perquè allò que havien de veure compensaria aquelles petites incomoditats, i perquè no hi havia cap altre lloc on anar.

Planeta de boletes

Ostres! Quin fred fa de sobte, tant bé que estava fa un moment, em sembla que m'ha despertat aquesta fredor que m'empeny a obrir els ulls sense tenir-ne ganes, tant a gust que he passat tot aquest temps, no sé què deu venir ara. Que em deixin tranquil·la, no tinc ganes d'obrir els ulls. I tot i que em resisteixo no puc evitar-ho. Apa, ja està, una escletxa de llum entra per les parpelles obertes, però m'encega i no veig on sóc. Hi ha soroll, una mica de soroll que no sé identificar, abans era un silenci plaent, ple d'ones sonores que em gronxaven, i ara cada segon que passa augmenta aquest brogit de fons, tant molest. Ara ja ho veig, són boletes! Boletes rodones que obren els ulls poc a poc, és un mar gegant de boletes fins ara silencioses. Dec ser una boleta jo!

Impressions des de terra sarda V

Encara és de nit quan enfilem el camí de tornada. Tot és fosc, i el cel farcit d'estels. La carretera buida, el nostre cotxe com un petit estel, sol en la grandesa de l'univers. Se sent l'olor del mar -anem resseguint la costa per embarcar en un ferry de línia regular- que entra per la finestra oberta, com la fresca que espavila els nostres cervells encara massa a prop del descans.

Impressions des de terra sarda IV

22/08/2015 19:00h. Nuoro.
És el moment dels pobles de la muntanya, dels homes rudes i forts com porcs senglars. És el seu torn. Han baixat carregats de pells, ossos i esquellots a l'esquena, acompanyats dels seus dimonis, i han envaït els carrers de la vila. Porten foc als ulls i brases sota els peus bruts, ovelles a les espatlles i banyes de cèrvol per corona, la cara negra de carbó, cadenes als peus

Impressions des de terra sarda III

19/08/2015 20:00h.
Des de dalt de la torre del castell és fàcil comprendre una illa. Aquesta o una altra qualsevol, situada al mig d'un mar immens però petit també, mediterrani, farcit de rutes comercials des de l'antiguitat. Des de dalt d' aquest turó vora el mar es domina tot el paissatge, a un costat l'aigua fins a l'horitzó, a l'altre camps fins al proper turó.

Impressions des de terra sarda II

18/08/2015
L'illa ens acull amb una familiaritat brutal: els mateixos paissatges mediterranis , si de cas una mica més erms, d'oliveres o camps daurats, saltats al fons de tant en tant, per turonets capitanejats per les torres de guàrdia d'antics castells ja oblidats. El mateix sol lluent i l'olor de farigola

Impressions des de terra sarda I

17/08/2015
22:15h. Salpem.
Encara es veu Barcelona al fons, i un tros més de costa. Hem sortit de port molt poc a poc, com qui no vol la cosa, a una velocitat prou bona per ser assimilada. A un ritme que permet la màgia de descobrir que hi ha un món més enllà del WiFi i el tràfec urbà. Passem poc a poc pel port de càrrega, que es mou potser, com nosaltres, en un travelling perfecte. 

Planeta 43º

Li agradava la ciutat i tot allò que tingués aroma urbà, com el color gris dels murs de formigó, la remor constant de fons, que no permet el silenci, tant solitari, l'absència de nits negres, sempre hi ha una claror tènue, fins i tot les matinades d'hivern, el moviment constant, que no deixa espai a l'individu, ni a la reflexió, de resultat poc previsible... En resum, havia nascut per aixafar l'asfalt.

Planeta d'angoixa

Són màgiques, les flames. Deu ser per això que se'n diu la nit màgica, la d'avui, segons com no pots deixar de mirar-les. Els passa igual als nens?

On és ara? Era aquí al meu costat fa només un segon, no s'haurà acostat a la foguera oi? No, no... ja sentiria els crits si es cremés. On és? Quan el trobi a mi si que em sentirà.. si estava aquí mateix. Amb tant de fum i les flames de cara no hi veig, és tant petit... si no he deixat de vigilar-lo ni un moment, on és... Joan!

Planeta surrealista

Diuen que per ser escriptor has de saber escoltar, captar les històries al vol quan passen pel teu voltant, mentre prens el cafè o mires d'esbrinar si la corbata blava és millor que la vermella per al sopar de diumenge. Com un caçador. Però de vegades no cal, perquè hi ha històries que vénen a buscar-te, que et troben i se t'ofereixen, i per ser contades no cal afegir res. Aquesta és una d'elles.

Planeta sense sostre

Es va despertar amb els primers sorolls del dia, després d'un son fragmentat, intermitent, com moltes altres nits. Li hauria vingut de gust estirar-se per tocar amb els braços els extrems del món, però no va fer-ho, perquè va notar el fred de matinada, encara rondant. Va treure el nas per mirar què s'hi coïa al parc, aquell matí, i de moment tot estava ben tranquil i silenciós.

"El teu fill que t'admira"

 Així comença "El teu fill que t'admira", el relat que ha rebut el Primer premi del VII Concurs Literari de Castellbisbal, el passat 26 d'abril.

Que a les aigües fosques del profund llac Rogèlia s'hi podria fer desaparèixer qualsevol cosa, fins i tot el seu cotxe, va ser una idea que va creuar fugaç pel seu firmament intern. Recolzat al capó, en Jan comparava la postal malmesa del llac negre que sostenia amb el paisatge que tenia al davant, mentre pensava que no era amagar res el que volia, sinó descobrir allò que algú altre havia amagat abans. Aquest era el motiu del seu viatge precipitat a la zona muntanyosa del nord de Sant Barbeny. Li va semblar que havia anat al lloc adequat, perquè les dues imatges eren gairebé idèntiques. 

Planeta de naufragis

Des de la barca veig l'horitzó ben definit, amb la llum d'un dia de primavera que transcorre frívol, navegant sobre les aigües transparents a recer d'aquesta costa plàcida que tant estimo. Alço la vista i mes enllà veig un mar blau, fosc i sòrdid en la seva grandesa, inquiet i famèlic de tresors, que bressola les barques com el nen que empeny el gronxador una vegada i una altra, més amunt, més amunt, més amunt...

Planeta de por

El cartell sobre el botó de l'ascensor anuncia, com un avís sinistre, la temuda planta: oncologia. L'estómac puja de cop com a les atraccions de fira. Em queden pocs segons per interioritzar i acceptar allà on vaig.

S'obren les portes i la llum que arriba de fora m'encega, reflectida en les parets blanques, no del tot asèptiques. I aquesta olor, que no cal explicar perquè tothom qui hi ha estat sap reconèixer com olor d'hospital, que és una barreja poc afortunada entre el verd de la roba del personal i la fredor metàl·lica dels llits.

Planeta de conills

Recordo vagament haver entrat al pati de les vaques pujant per una escala de pedres a l'esquerra de la casa, amb el cap cot, com si fos el pobre conill.

(A mi, no m'agrada el conill).

-M'ajudaràs, oi nena? -m'havia dit la masovera, que s'ocupava de mi, accidentalment, aquell dia.

-Si –havia dit jo, ignorant el tràngol que vindria.

Només era una nena de ciutat passant les vacances a un petit poblet de l'Alt Empordà, i ni se m'havia acudit pensar en el tipus d'ajut que la dona em demanava.

Les dues novel·les de la Maria

Després de la sorprenent conversa d'aquest mati puc dir que els millors moments de la vida es fan esperar molt de temps, però no massa. Arriben a l'instant precís que estem preparats per considerar-los en en la seva vàlua exacta.

Jo estava comprant a la fruiteria del mercat com cada dimecres, quan vaig notar que una dona gran em mirava des de la cafeteria del davant, al mateix temps que cercava alguna cosa amb insistència dins una bossa de ma feta de ganxet de colors. Tenia els cabells blancs, la pell rosada i ulleres rodones, i duia una faldilla de colors, com aquelles de les noies hippies dels seixanta. Jo sempre prenc cafè a aquesta hora, de manera que malgrat la incomoditat que em causava aquella inspecció tan descarada, no vaig voler canviar el costum.

Planeta de bruixes

Aquella nit de 1618, l'home fitava la casa de lluny, des de fora, embadalit per la llum ataronjada que es veia sortir per la finestra. Va estar observant molta estona arraulit en aquell llogarret perdut a peu de muntanyes, en la tercera nit d'acompliment de la seva noble missió. 

Anotava en una llibreta petita de tapes de cuir molt fosc, tots els detalls que no havia d'oblidar per emetre, posteriorment, un judici el més documentat possible. Sentia el dolor punyent dels dits balbs a causa del fred, però el pes de la seva responsabilitat el mantenia ferm en la decisió de dedicar-se a aquella feixuga tasca que havia pres temps enrere. 

A dins la casa, la jove mare coïa el pa mentre traginava una olla pesada i voluminosa de ferro colat, des de la taula de fusta al foc a terra. En fer aquest gest una espatlla li va quedar descoberta fins gairebé l'inici del pit, en relliscar-li la vella camisa, cordada de qualsevol manera uns minuts abans, després d'alletar el seu nadó, que per fi dormia satisfet al bressol.

Hi ha gent que menja flors

Passegem pel camp primaveral una tarda molt assoleiada, a la recerca d’una  localització per a un encàrrec fotogràfic. Floretes de tots els colors pessigollegen la mirada. Entre flor i flor, l’amo de la vella casa cull unes fulles petites i se les posa a la boca. 

–En vols? Són molt bones! es mengen en amanides –diu.

-No gràcies- dic jo una mica escèptica.

-Eren calèndules oi? el que ens va posar la teva sòcia l’altre dia al pastís, vull dir. Eren molt bones i dolces, jo mai havia menjat flors –aclareixo.

Ficcions de la memòria: Egipte

Tot just acabava de sortir el sol quan vaig trepitjar per primer cop la sorra del desert. La fredor de la nit s'escolava granet a granet entre els dits dels peus, lliures en les sandàlies de cuir treballat a la manera tradicional.

Vaig mirar a l'horitzó i em vaig adonar que no es distingia. Una lleugera boirina transformava el paisatge en una imatge dubtosa, talment com si es tractés d'un miratge, com si no fos cert del tot que jo fos allà, on començaven els meus somnis joves.  La sorra clara s'unia amb el blau cel esplèndid en una zona intermèdia de color embrutit, com si la història hagués usat una goma d'esborrar per eliminar la línia precisa i segura de la realitat.