Ficcions de la memòria_a raig

És estranya la mort.

Després d'hores d'esperar-la no l'hem sabut reconèixer, ens ha agafat d'esquitllada i fent burla, amagant-se com un fugitiu.

Ha arribat sense grans escarafalls i sense fer-nos festes i se'ns ha endut amor i pena, tot alhora.

Però la mort té un color, el color de la lividesa, blanc groguenc, tot i que no l'hem vist fins després, fins que algú ha dit ja està.

I ja està.

Tant fàcil com això, tant simple que es fa difícil.

Ficcions de la memòria:19 de març

La metgessa parla a poc a poc, esforçant-se per exposar-ho tot amb claredat. Té un aspecte afable, sembla cansada, la seva veu ressona en la petita sala asèptica que anomenen locutori 1. Duu una còfia de colors vius i alegres, gens adients per a l'ocasió, una bata de color blau intens que jo esperava de color verd poma, com abans. Miro de concentrar-me en el que diu per no perdre el fil però de sobte els meus pensaments s'emboliquen i es desboquen incontrolats.

Entoma la pluja un paraigües mort

Entoma la pluja un paraigües mort, inútil, només barnilles, com la casa, bigues dibuixades amb retolador negre sota el cel gris de l’hivern.  Entomen el fred els mobles abandonats a la seva sort, amb l’única companyia de la pols de parets ja desaparegudes, restes inexistents d’una vida oblidada. Entoma la llum emboirada el silenci de les ànimes ocultes als racons, perdudes en l’espai inabastable del temps passat.  

Davant de tot, una figura immòbil, abric negre i barret, mirada metòdica, observa aquella casa que fou la seva. Entre les barnilles un somriure infantil, sobre les bigues equilibris impossibles. Als ulls les preguntes abandonades. Tot es va perdre  aquells dies tristos en que el món va renunciar a seguir imaginant el seu futur i el de la seva gent. Aleshores, abans que passés, ningú no ho sabia, però havien de venir dies de pluges que no serien d’aigua ni de neu ni de gel. Si ho haguessin sabut la majoria haurien marxat, fugint d’allò que no havien d’haver viscut mai.

Si pensa en el dia que va passar tot, la seva ment es confon, s’agita i es cargola dolorosament entre fragments de cossos que no acaben de definir-se prou. El punt exacte de la veritat es dilueix com aquella gota de la seva sang vermella lliscant en un bassal. 

Entre el record i el somni tràgic hi ha el paraigües mort, inútil, només barnilles com la casa, i les bigues dibuixades amb retolador negre sota el cel gris de l’hivern. Per això torna periòdicament, per la veritat, per les respostes, pels morts. Però potser aquesta serà l’última vegada que hi torni. Ja no li queda gaire temps. 

Planeta de conills

Recordo vagament haver entrat al pati de les vaques pujant per una escala de pedres a l'esquerra de la casa, amb el cap cot, com si fos el pobre conill.

(A mi, no m'agrada el conill).

-M'ajudaràs, oi nena? -m'havia dit la masovera, que s'ocupava de mi, accidentalment, aquell dia.

-Si –havia dit jo, ignorant el tràngol que vindria.

Només era una nena de ciutat passant les vacances a un petit poblet de l'Alt Empordà, i ni se m'havia acudit pensar en el tipus d'ajut que la dona em demanava.

Planeta epidemia

En Fidel va obrir l’ordinador per llegir els diaris digitals, com feia cada dia a trenc d’alba, abans d’anar cap a l’ hôpital. No es va sorprendre gaire de la notícia que va trobar a primera plana de tots els mitjans: el primer cas de contagi d’ebola havia arribat a Europa. A les seves capçaleres, tots destacaven que una treballadora d’un centre hospitalari havia donat positiu en les anàlisis, després d’haver tingut cura de dos missioners morts pel virus ebola. La tragèdia que feia mesos trencava els pobles negres del sud se sentia més a prop que mai al mal anomenat vell continent. Les alarmes s’havien disparat alterant la quotidianitat del nord cadacopmenysblanc però encara hipnotitzat pel miratge de la civilització occidental, on la vida havia oblidat feia temps la part fosca.

Planeta de records

El vell vidu esprimatxat va vestit com sempre, amb la gastada samarreta del seu admirat Iggy i duu, com ell, els cabells blancs ben llargs. Com cada matí a primera hora, ha sortit al balcó per ocupar-se de l'única cosa que li és necessària en aquesta vida: el seu llorer.

És un llorer ric en color verd i voluptuós, de poca alçada, plantat en un preciós test d'un blanc immaculat. L'home llarguerut s'acota corbant l'esquena encara flexible i en neteja les volutes clàssiques amb una dedicació extraordinària, perquè llueixi sempre com el primer dia. També neteja les fulles per totes dues cares, ara les branques de la dreta, ara de l'esquerra... i aixi va passant parsimoniós, tot el matí. Poc abans del migdia, escolta The Passenger i s'asseu una llarga estona a mirar l'arbust, inclinant el cap cap a la dreta mentre fuma una mica de maria. Poc a poc el seu cos s'ajusta, encongint-se, a la petita cadira de vímet, mentre somriu absorbit per algun record.

Planeta muntanyós

Aquí dalt podria romandre per sempre en pau. Així com ara, asseguda, la cara alçada, el sol escalfant-me les galtes, els ulls tancats, amb els colzes sobre l’herba molla, esquitxada de clapes de neu que ja es van desfent.  Al meu davant res que pugui interrompre el silenci, només cel blau. Blau clar i net, com el seu somriure, que ara ha sorgit del record i desafia el meu.

 Si obrís els ulls i abaixés el cap més avall, molt lluny, veuria la plana formant un mosaic de quadres verds i marrons. Molts verds i molts marrons distints saltats arreu per alegres vermells, siena i taronja de les teules. Veuria les dures línies grises escapçant la natura a plaer i el moviment frenètic dels pagesos amb els seus tractors i els transportistes, com formiguetes vagarejant amunt i avall.