dissabte, 8 d’abril de 2017

Ficcions de la memòria_a raig

És estranya la mort.

Després d'hores d'esperar-la no l'hem sabut reconèixer, ens ha agafat d'esquitllada i fent burla, amagant-se com un fugitiu.

Ha arribat sense grans escarafalls i sense fer-nos festes i se'ns ha endut amor i pena, tot alhora.

Però la mort té un color, el color de la lividesa, blanc groguenc, tot i que no l'hem vist fins després, fins que algú ha dit ja està.

I ja està.

Tant fàcil com això, tant simple que es fa difícil.

diumenge, 19 de març de 2017

Hi ha coses que s'encallen

Hi ha coses que s'encallen a dins i no surten ni forçant les paraules. Fan mal com el plor truncat d'un nadó quan li falta l'aire, com l'aire gelat quan passa per la gola i arriba al pit en un cop sec després d'una alenada amb la boca oberta, com aquell perdó que mai vam demanar i que torna repetidament cercant la redempció.

Ficcions de la memòria:19 de març

La metgessa parla a poc a poc, esforçant-se per exposar-ho tot amb claredat. Té un aspecte afable, sembla cansada, la seva veu ressona en la petita sala asèptica que anomenen locutori 1. Duu una còfia de colors vius i alegres, gens adients per a l'ocasió, una bata de color blau intens que jo esperava de color verd poma, com abans. Miro de concentrar-me en el que diu per no perdre el fil però de sobte els meus pensaments s'emboliquen i es desboquen incontrolats.

dissabte, 7 de gener de 2017

Ficcions de la memoria: baño de bosque

Hoy he vivido una experiencia insólita: hoy he conocido la eternidad. Pero una eternidad distinta. 

No es vivir para siempre, cosa imposible, pues vivo y por lo tanto moriré, algún día. Es que el tiempo no exista, que no importe, que no me persiga la culpa por ignorarlo y por perderlo, cómo si de mi niño se tratara. Que me sea indiferente un minuto o un siglo, que no me acuse y me deje vivir tanto cómo quiera, y como quiera vivir. 

Y así he sido junto al río escarchado con encajes de hielo puro blanquísimo, sintiéndome libre definitivamente, aunque triste, viendo fluir la vida ahí abajo, afuera. Sin esperar nada porque nada vendrá, porque no hay presente ni futuro ahora, en este instante ya caduco. 

dilluns, 2 de gener de 2017

Apunt, 1 de gener 2017


Ens podem fer la il·lusió que alguna cosa ha canviat, que el cicle s'ha renovat, però no és veritat. Tot segueix igual. La frontera entre ahir i avui és arbitrària, com totes les fronteres. Línies fines i inestables traçades des de la inseguretat íntima que aixeca murs falsament protectors, completament ficticis.  

dimecres, 28 de desembre de 2016

Entoma la pluja un paraigües mort

Entoma la pluja un paraigües mort, inútil, només barnilles, com la casa, bigues dibuixades amb retolador negre sota el cel gris de l’hivern.  Entomen el fred els mobles abandonats a la seva sort, amb l’única companyia de la pols de parets ja desaparegudes, restes inexistents d’una vida oblidada. Entoma la llum emboirada el silenci de les ànimes ocultes als racons, perdudes en l’espai inabastable del temps passat.  

Davant de tot, una figura immòbil, abric negre i barret, mirada metòdica, observa aquella casa que fou la seva. Entre les barnilles un somriure infantil, sobre les bigues equilibris impossibles. Als ulls les preguntes abandonades. Tot es va perdre  aquells dies tristos en que el món va renunciar a seguir imaginant el seu futur i el de la seva gent. Aleshores, abans que passés, ningú no ho sabia, però havien de venir dies de pluges que no serien d’aigua ni de neu ni de gel. Si ho haguessin sabut la majoria haurien marxat, fugint d’allò que no havien d’haver viscut mai.

Si pensa en el dia que va passar tot, la seva ment es confon, s’agita i es cargola dolorosament entre fragments de cossos que no acaben de definir-se prou. El punt exacte de la veritat es dilueix com aquella gota de la seva sang vermella lliscant en un bassal. 


Entre el record i el somni tràgic hi ha el paraigües mort, inútil, només barnilles com la casa, i les bigues dibuixades amb retolador negre sota el cel gris de l’hivern. Per això torna periòdicament, per la veritat, per les respostes, pels morts. Però potser aquesta serà l’última vegada que hi torni. Ja no li queda gaire temps. 

diumenge, 13 de novembre de 2016

Planeta de frustracions

Voldria tenir un cos líquid i fluir entre els contratemps i les esquerdes de l’existència sense arrossegar les pedres del camí. Ser líquida tota jo i brollar de la ferida oberta, vermella com la sang renovadora. Saber-me adaptar i resseguir els paisatges lliscant sobre la vida, només per instint. Tenir la mirada neta i acaronar les hores mortes com l’infant lliure d’acusacions, i dibuixar solcs prou profunds perquè la llavor de la innocència no se l’enduguin els ocells negres.


Voldria expandir-me arreu i abastar tots els racons de la crueltat i tapar-ne els porus, ser-ne una segona pell líquida i viscosa. Protegir els dèbils i segar el futur dels poderosos i els abusadors i així mantenir-los al costat fosc per tota l’eternitat. Enmig de tenebres infinites, en el buit d’un forat negre que els homes no podran explorar mai més.


Si fora riu baixaria amb la força del desig per empènyer els prejudicis avall, avall, i ofegar-los al fons del mar, al cementiri de tresors oblidats entre derelictes. Si fora mar gronxaria les misèries fins a la platja deserta, on moren les ones i els homes recullen les despulles del seu món injust. Si fora sang em voldria vermella d’infantament i no de mort, ni de lluita. Però només sóc una dona en un món frustrant. 

dimarts, 4 d’octubre de 2016

Planeta de les edats

El peu. Un dolor petit, lleu, breu, ja passarà. No passa. Un dolor intens, punxant, essencial. 
L’edat, diu el metge.
L’esquena. Una corba irregular, imperceptible, compensada, li diuen.  Poc  important. Un dolor petit, lleu, constant. No passarà. 
Aquesta edat, diu el metge. 
La mà. Sóc aquí, no m’oblidis. Petit, lleu, permanent. Progressiu. Paciència, 
l’edat. 
Però no té cap edat, les té totes, pensa. 
Dins, entre pell i vísceres, matalàs càlid on dorm la nena que volia menjar-se el món. 
Encara ets petita, no tens edat, deien.

divendres, 29 de juliol de 2016

Pregària


Passo el matí cuinant un relat, creant una història, treballant-ne les parts, el desenvolupament, i crec que ja ho tinc. Una bona història que reposa sobre una bona idea que redactaré creativament en una horeta més. Però encara no. Deixem-ho reposar fins després de dinar. 
Aleshores, mentre cuino ara si, el dinar, sento les notícies. Han recollit mil persones més perdudes al mar mediterrani, entre les quals dos noiets molt jovenets que han perdut la seva mare a l'altra riba, abans de salpar. Que l'han perdut vol dir que ha mort sola allà. 
I aleshores em pregunto si he de seguir inventant històries, si val la pena dir altra cosa que no sigui un crit contra la injustícia, contra la deshumanització d'aquesta societat nostra que sembla no tenir remei.

divendres, 24 de juny de 2016

Planeta temps

El dia més llarg de l'any s'extingeix poc a poc,
i la penombra es perllonga fins al límit d'allò possible.
Sembla que la llum refusa desaparèixer
avui més que cap altre dia.
Han passat setze anys des de la primera vegada
que al jardí hi van lluir ulls rodons d'innocència
i panxes inflades.