planeta desigual
les meves convivències en un món desencaixat
dijous, 8 de març del 2018
Emmeline Pankhurst, una de les primeres dones que van lluitar pel sufragi universal, el primer pas cap a la igualtat de drets.
Etiquetes de comentaris:
8M,
desigualdades,
Dia Internacional de la dona,
Emmeline Pankhurst,
feminisme,
Sufraggettes
dijous, 1 de juny del 2017
Planeta de llibres
Ella llegeix
tranquil·lament, passant una pàgina i una altra, i una altra, i una
altra més per fer temps. Fa calor per ser primavera, i la pell bruna
li crema sota el sol. Per això s'ha instal·lat sota una ombrel·la
de ratlletes, i allà es protegeix del melic cap amunt, mentre les
cames nues llueixen la seva joventut. De tant en tant fa un glop de
l'ampolla de plàstic encara prou fresca perquè l'amaga sota la
cadira. Corre una mica de brisa que fa l'espera més passadora.
Etiquetes de comentaris:
abús,
desigualdades,
dones,
llibres,
prostitució
dissabte, 8 d’abril del 2017
Ficcions de la memòria_a raig
És estranya la mort.
Després d'hores d'esperar-la no l'hem sabut reconèixer, ens ha agafat d'esquitllada i fent burla, amagant-se com un fugitiu.
Ha arribat sense grans escarafalls i sense fer-nos festes i se'ns ha endut amor i pena, tot alhora.
Però la mort té un color, el color de la lividesa, blanc groguenc, tot i que no l'hem vist fins després, fins que algú ha dit ja està.
I ja està.
Tant fàcil com això, tant simple que es fa difícil.
Després d'hores d'esperar-la no l'hem sabut reconèixer, ens ha agafat d'esquitllada i fent burla, amagant-se com un fugitiu.
Ha arribat sense grans escarafalls i sense fer-nos festes i se'ns ha endut amor i pena, tot alhora.
Però la mort té un color, el color de la lividesa, blanc groguenc, tot i que no l'hem vist fins després, fins que algú ha dit ja està.
I ja està.
Tant fàcil com això, tant simple que es fa difícil.
diumenge, 19 de març del 2017
Hi ha coses que s'encallen
Hi ha coses que s'encallen a dins i no
surten ni forçant les paraules. Fan mal com el plor truncat d'un
nadó quan li falta l'aire, com l'aire gelat quan passa per la gola i
arriba al pit en un cop sec després d'una alenada amb la boca
oberta, com aquell perdó que mai vam demanar i que torna
repetidament cercant la redempció.
Ficcions de la memòria:19 de març
La metgessa parla a poc a poc,
esforçant-se per exposar-ho tot amb claredat. Té un aspecte afable,
sembla cansada, la seva veu ressona en la petita sala asèptica que
anomenen locutori 1. Duu una còfia de colors vius i alegres, gens
adients per a l'ocasió, una bata de color blau intens que jo
esperava de color verd poma, com abans. Miro de concentrar-me en el
que diu per no perdre el fil però de sobte els meus pensaments
s'emboliquen i es desboquen incontrolats.
Etiquetes de comentaris:
Dia de Sant Josep,
Ficcions de la memòria,
malaltia,
mort,
vida
dissabte, 7 de gener del 2017
Ficcions de la memoria: baño de bosque
Hoy he vivido una experiencia insólita: hoy he conocido la eternidad. Pero una eternidad distinta.
No es vivir para siempre, cosa imposible, pues vivo y por lo tanto moriré, algún día. Es que el tiempo no exista, que no importe, que no me persiga la culpa por ignorarlo y por perderlo, cómo si de mi niño se tratara. Que me sea indiferente un minuto o un siglo, que no me acuse y me deje vivir tanto cómo quiera, y como quiera vivir.
Y así he sido junto al río escarchado con encajes de hielo puro blanquísimo, sintiéndome libre definitivamente, aunque triste, viendo fluir la vida ahí abajo, afuera. Sin esperar nada porque nada vendrá, porque no hay presente ni futuro ahora, en este instante ya caduco.
Etiquetes de comentaris:
bany de bosc,
Ficcions de la memòria,
temps
dilluns, 2 de gener del 2017
Apunt, 1 de gener 2017
Ens podem fer la il·lusió
que alguna cosa ha canviat, que el cicle s'ha renovat, però no és
veritat. Tot segueix igual. La frontera entre ahir i avui és
arbitrària, com totes les fronteres. Línies fines i inestables
traçades des de la inseguretat íntima que aixeca murs falsament
protectors, completament ficticis.
dimecres, 28 de desembre del 2016
Entoma la pluja un paraigües mort
Entoma la pluja un
paraigües mort, inútil, només barnilles, com la casa, bigues dibuixades amb
retolador negre sota el cel gris de l’hivern. Entomen el fred els mobles
abandonats a la seva sort, amb l’única companyia de la pols de parets ja
desaparegudes, restes inexistents d’una vida oblidada. Entoma la llum emboirada
el silenci de les ànimes ocultes als racons, perdudes en l’espai inabastable
del temps passat.
Davant de tot, una figura
immòbil, abric negre i barret, mirada metòdica, observa aquella casa que fou la
seva. Entre les barnilles un somriure infantil, sobre les bigues equilibris
impossibles. Als ulls les preguntes abandonades. Tot es va perdre aquells
dies tristos en que el món va renunciar a seguir imaginant el seu futur i el de
la seva gent. Aleshores, abans que passés, ningú no ho sabia, però havien de
venir dies de pluges que no serien d’aigua ni de neu ni de gel. Si ho haguessin
sabut la majoria haurien marxat, fugint d’allò que no havien d’haver viscut
mai.
Si pensa en el dia que va
passar tot, la seva ment es confon, s’agita i es cargola dolorosament entre
fragments de cossos que no acaben de definir-se prou. El punt exacte de la
veritat es dilueix com aquella gota de la seva sang vermella lliscant en un
bassal.
Entre el record i el somni
tràgic hi ha el paraigües mort, inútil, només barnilles com la casa, i les
bigues dibuixades amb retolador negre sota el cel gris de l’hivern. Per això
torna periòdicament, per la veritat, per les respostes, pels morts. Però potser
aquesta serà l’última vegada que hi torni. Ja no li queda gaire temps.
diumenge, 13 de novembre del 2016
Planeta de frustracions
Voldria
tenir un cos líquid i fluir entre els contratemps i les esquerdes
de l’existència sense arrossegar les pedres del camí. Ser líquida
tota jo i brollar de la ferida oberta, vermella com la sang
renovadora. Saber-me adaptar i resseguir els paisatges lliscant sobre
la vida, només per instint. Tenir la mirada neta i acaronar les
hores mortes com l’infant lliure d’acusacions, i dibuixar solcs
prou profunds perquè la llavor de la innocència no se l’enduguin
els ocells negres.
Voldria
expandir-me arreu i abastar tots els racons de la crueltat i tapar-ne
els porus, ser-ne una segona pell líquida i viscosa. Protegir els
dèbils i segar el futur dels poderosos i els abusadors i així
mantenir-los al costat fosc per tota l’eternitat. Enmig de tenebres
infinites, en el buit d’un forat negre que els homes no podran
explorar mai més.
Si
fora riu baixaria amb la força del desig per empènyer els
prejudicis avall, avall, i ofegar-los al fons del mar, al cementiri
de tresors oblidats entre derelictes. Si fora mar gronxaria les
misèries fins a la platja deserta, on moren les ones i els homes
recullen les despulles del seu món injust. Si fora sang em voldria
vermella d’infantament i no de mort, ni de lluita. Però només sóc
una dona en un món frustrant.
dimarts, 4 d’octubre del 2016
Planeta de les edats
El peu. Un dolor petit, lleu, breu, ja passarà. No passa. Un
dolor intens, punxant, essencial.
L’edat, diu el metge.
L’edat, diu el metge.
L’esquena. Una corba irregular, imperceptible,
compensada, li diuen. Poc important. Un dolor petit, lleu, constant. No
passarà.
Aquesta edat, diu el metge.
Aquesta edat, diu el metge.
La mà. Sóc aquí, no m’oblidis. Petit, lleu,
permanent. Progressiu. Paciència,
l’edat.
l’edat.
Però no té cap edat, les té totes, pensa.
Dins, entre pell i vísceres, matalàs càlid on dorm la nena que volia menjar-se el món.
Encara ets petita, no tens edat, deien.
Dins, entre pell i vísceres, matalàs càlid on dorm la nena que volia menjar-se el món.
Encara ets petita, no tens edat, deien.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)