Planeta musical

Pel carrer que porta a la plaça del Conservatori de música, estret i fosc, els pares acompanyen la canalla a classe, no només per ajudar-los a carregar els instruments i les motxilles, sinó també per la desconfiança que genera el barri. El casc antic és orfe de comerços des de fa molts anys, i s'ennegreix a la tarda vespre, com tots els cascs antics de totes les ciutats grans i també petites.

Abans que s’ompli, entrat ja el vespre, de dones amb faldilles potser massa curtes, de borratxos potser massa malalts, de joves potser massa tronats i d’activistes potser massa somiadors, a la tarda, els sons desafinats de flautes i violins acaronen la roba estesa als passatges ombrívols i tristos on no toca el sol. Per una estona, sembla una tarda d'un barri qualsevol.

Planeta hipotecat

Quan l’Àlex va seure a la cadira, tot de persones vestides de verd omplien la pantalla de la televisió. No podia sentir el que deien a les notícies de la tele del barri, perquè el bar era ple i el soroll de la cafetera, de platets, culleretes i tasses de cafè, i les converses en veu molt alta l'hi impedien. Va observar com aquella gent amb samarretes verdes es plantaven al mig del carrer, davant d’una porta que li resultava familiar, i s’enfrontaven a unes altres persones amb vestit jaqueta i carpetes i papers a les mans, que anaven acompanyades de policies. Darrera dels “verds” hi havia una dona que plorava i dos nens de la seva edat, més o menys, amb cara d’espant.

Va sentir perfectament el seu pare com deia:

–hòstia puta! —de la barra estant—, i amb el dit assenyalava la pantalla. La majoria de la gent del bar, veïns del barri, es van girar en aquella direcció.