Ficcions de la memòria:19 de març

La metgessa parla a poc a poc, esforçant-se per exposar-ho tot amb claredat. Té un aspecte afable, sembla cansada, la seva veu ressona en la petita sala asèptica que anomenen locutori 1. Duu una còfia de colors vius i alegres, gens adients per a l'ocasió, una bata de color blau intens que jo esperava de color verd poma, com abans. Miro de concentrar-me en el que diu per no perdre el fil però de sobte els meus pensaments s'emboliquen i es desboquen incontrolats.

Ficcions de la memoria: baño de bosque

Hoy he vivido una experiencia insólita: hoy he conocido la eternidad. Pero una eternidad distinta. 

No es vivir para siempre, cosa imposible, pues vivo y por lo tanto moriré, algún día. Es que el tiempo no exista, que no importe, que no me persiga la culpa por ignorarlo y por perderlo, cómo si de mi niño se tratara. Que me sea indiferente un minuto o un siglo, que no me acuse y me deje vivir tanto cómo quiera, y como quiera vivir. 

Y así he sido junto al río escarchado con encajes de hielo puro blanquísimo, sintiéndome libre definitivamente, aunque triste, viendo fluir la vida ahí abajo, afuera. Sin esperar nada porque nada vendrá, porque no hay presente ni futuro ahora, en este instante ya caduco. 

Ficcions de la memòria:Estambul

Recolzats a la barana del petit balcó circular que abraça la Torre Gàlata, igual que ho faria un vent suau, compartim el capvespre d’estiu d’aquest dia extraviat en el record. 
Un dia farcit d’aromes nous d’espècies, de camins i de mar, que es van arraulint poc a poc per desaparèixer amb el sol i deixar pas a l’olor fresca de la nit i als seus sons. La crida a la pregària acarona totes les parets i tomba totes les cantonades de les cases i entra en tots els sotans, banys, masmorres i cisternes d’aquesta ciutat que és una cruïlla, i després puja tots els minarets i arriba aquí dalt i ens embolcalla amb dolçor, a nosaltres que som estrangers en les paraules però no en l’esperit.

Ficcions de la memòria: Egipte

Tot just acabava de sortir el sol quan vaig trepitjar per primer cop la sorra del desert. La fredor de la nit s'escolava granet a granet entre els dits dels peus, lliures en les sandàlies de cuir treballat a la manera tradicional.

Vaig mirar a l'horitzó i em vaig adonar que no es distingia. Una lleugera boirina transformava el paisatge en una imatge dubtosa, talment com si es tractés d'un miratge, com si no fos cert del tot que jo fos allà, on començaven els meus somnis joves.  La sorra clara s'unia amb el blau cel esplèndid en una zona intermèdia de color embrutit, com si la història hagués usat una goma d'esborrar per eliminar la línia precisa i segura de la realitat.