Planeta de bruixes

Aquella nit de 1618, l'home fitava la casa de lluny, des de fora, embadalit per la llum ataronjada que es veia sortir per la finestra. Va estar observant molta estona arraulit en aquell llogarret perdut a peu de muntanyes, en la tercera nit d'acompliment de la seva noble missió. 

Anotava en una llibreta petita de tapes de cuir molt fosc, tots els detalls que no havia d'oblidar per emetre, posteriorment, un judici el més documentat possible. Sentia el dolor punyent dels dits balbs a causa del fred, però el pes de la seva responsabilitat el mantenia ferm en la decisió de dedicar-se a aquella feixuga tasca que havia pres temps enrere. 

A dins la casa, la jove mare coïa el pa mentre traginava una olla pesada i voluminosa de ferro colat, des de la taula de fusta al foc a terra. En fer aquest gest una espatlla li va quedar descoberta fins gairebé l'inici del pit, en relliscar-li la vella camisa, cordada de qualsevol manera uns minuts abans, després d'alletar el seu nadó, que per fi dormia satisfet al bressol.

Hi ha gent que menja flors

Passegem pel camp primaveral una tarda molt assoleiada, a la recerca d’una  localització per a un encàrrec fotogràfic. Floretes de tots els colors pessigollegen la mirada. Entre flor i flor, l’amo de la vella casa cull unes fulles petites i se les posa a la boca. 

–En vols? Són molt bones! es mengen en amanides –diu.

-No gràcies- dic jo una mica escèptica.

-Eren calèndules oi? el que ens va posar la teva sòcia l’altre dia al pastís, vull dir. Eren molt bones i dolces, jo mai havia menjat flors –aclareixo.

Ficcions de la memòria: Egipte

Tot just acabava de sortir el sol quan vaig trepitjar per primer cop la sorra del desert. La fredor de la nit s'escolava granet a granet entre els dits dels peus, lliures en les sandàlies de cuir treballat a la manera tradicional.

Vaig mirar a l'horitzó i em vaig adonar que no es distingia. Una lleugera boirina transformava el paisatge en una imatge dubtosa, talment com si es tractés d'un miratge, com si no fos cert del tot que jo fos allà, on començaven els meus somnis joves.  La sorra clara s'unia amb el blau cel esplèndid en una zona intermèdia de color embrutit, com si la història hagués usat una goma d'esborrar per eliminar la línia precisa i segura de la realitat.