Voldria
tenir un cos líquid i fluir entre els contratemps i les esquerdes
de l’existència sense arrossegar les pedres del camí. Ser líquida
tota jo i brollar de la ferida oberta, vermella com la sang
renovadora. Saber-me adaptar i resseguir els paisatges lliscant sobre
la vida, només per instint. Tenir la mirada neta i acaronar les
hores mortes com l’infant lliure d’acusacions, i dibuixar solcs
prou profunds perquè la llavor de la innocència no se l’enduguin
els ocells negres.
Voldria
expandir-me arreu i abastar tots els racons de la crueltat i tapar-ne
els porus, ser-ne una segona pell líquida i viscosa. Protegir els
dèbils i segar el futur dels poderosos i els abusadors i així
mantenir-los al costat fosc per tota l’eternitat. Enmig de tenebres
infinites, en el buit d’un forat negre que els homes no podran
explorar mai més.
Si
fora riu baixaria amb la força del desig per empènyer els
prejudicis avall, avall, i ofegar-los al fons del mar, al cementiri
de tresors oblidats entre derelictes. Si fora mar gronxaria les
misèries fins a la platja deserta, on moren les ones i els homes
recullen les despulles del seu món injust. Si fora sang em voldria
vermella d’infantament i no de mort, ni de lluita. Però només sóc
una dona en un món frustrant.