diumenge, 13 de novembre del 2016

Planeta de frustracions

Voldria tenir un cos líquid i fluir entre els contratemps i les esquerdes de l’existència sense arrossegar les pedres del camí. Ser líquida tota jo i brollar de la ferida oberta, vermella com la sang renovadora. Saber-me adaptar i resseguir els paisatges lliscant sobre la vida, només per instint. Tenir la mirada neta i acaronar les hores mortes com l’infant lliure d’acusacions, i dibuixar solcs prou profunds perquè la llavor de la innocència no se l’enduguin els ocells negres.


Voldria expandir-me arreu i abastar tots els racons de la crueltat i tapar-ne els porus, ser-ne una segona pell líquida i viscosa. Protegir els dèbils i segar el futur dels poderosos i els abusadors i així mantenir-los al costat fosc per tota l’eternitat. Enmig de tenebres infinites, en el buit d’un forat negre que els homes no podran explorar mai més.


Si fora riu baixaria amb la força del desig per empènyer els prejudicis avall, avall, i ofegar-los al fons del mar, al cementiri de tresors oblidats entre derelictes. Si fora mar gronxaria les misèries fins a la platja deserta, on moren les ones i els homes recullen les despulles del seu món injust. Si fora sang em voldria vermella d’infantament i no de mort, ni de lluita. Però només sóc una dona en un món frustrant.