La nena s’ha mig despertat en deixar de sentir el balanceig que ocupa la major part del seu temps, però vol mandrejar el son una mica més, mentre espera que el moviment torni a començar.
Li sembla que la parada s’allarga eternament i ja ha obert els seus ulls negres, plens de preguntes. Davant seu, el rostre del pare, que la porta sempre a sobre. Darrera el pare, un filat.
—Per què? —assenyala amb el dit i mira el seu pare.
—No podem passar, esperarem.
—I per què?
—No podem fer res més.
—Per què?