Així comença "El teu fill que t'admira", el relat que ha rebut el Primer premi del VII Concurs Literari de Castellbisbal, el passat 26 d'abril.
Que a les aigües fosques del profund
llac Rogèlia s'hi podria fer desaparèixer qualsevol cosa, fins i
tot el seu cotxe, va ser una idea que va creuar fugaç pel seu
firmament intern. Recolzat al capó, en Jan comparava la postal
malmesa del llac negre que sostenia amb el paisatge que tenia al
davant, mentre pensava que no era amagar res el que volia, sinó
descobrir allò que algú altre havia amagat abans. Aquest era el
motiu del seu viatge precipitat a la zona muntanyosa del nord de Sant
Barbeny. Li va semblar que havia anat al lloc adequat, perquè les
dues imatges eren gairebé idèntiques.
L'aigua gèlida formava un mirall tant
precís que en Jan podia distingir en la seva superfície les
famílies de l'altra costat del llac traginant dins de casa, a través
de les finestres reflectides, com qui es delecta en un espectacle
d'ombres xineses capgirades. No era el moviment de l'aigua el que
ataronjava la llum i feia tremolar el seu reflex, eren les llars de
foc cremant fusta d'hivern. La imatge invertida de les muntanyes amb
neu perenne darrera les cases arribava fins als seus peus, a pocs
metres de l'aigua, absolutament immòbil. Va pensar que tots dos
llacs, el de la postal i el de veritat, eren igualment irreals.
La postal havia aparegut tres dies
enrere a l'estudi abandonat de la mare, sota un munt de llibres
polsegosos amuntegats a la lleixa de més amunt, on ella l'hauria
amagada, qui sap si hores o anys abans de morir. En Jan sabia que
ningú més havia entrat en aquell despatx tancat amb pany i clau els
últims mesos, després que la mare s'hagués desplomat sobtadament
sobre el seu escriptori. La Lina havia mort d'un atac de cor mentre
revisava les últimes correccions que li havia enviat el seu editor,
tota sola, com solia estar sempre.
--> Continúa llegint aqui