Planeta d'angoixa

Són màgiques, les flames. Deu ser per això que se'n diu la nit màgica, la d'avui, segons com no pots deixar de mirar-les. Els passa igual als nens?

On és ara? Era aquí al meu costat fa només un segon, no s'haurà acostat a la foguera oi? No, no... ja sentiria els crits si es cremés. On és? Quan el trobi a mi si que em sentirà.. si estava aquí mateix. Amb tant de fum i les flames de cara no hi veig, és tant petit... si no he deixat de vigilar-lo ni un moment, on és... Joan!

Planeta musical

Pel carrer que porta a la plaça del Conservatori de música, estret i fosc, els pares acompanyen la canalla a classe, no només per ajudar-los a carregar els instruments i les motxilles, sinó també per la desconfiança que genera el barri. El casc antic és orfe de comerços des de fa molts anys, i s'ennegreix a la tarda vespre, com tots els cascs antics de totes les ciutats grans i també petites.

Abans que s’ompli, entrat ja el vespre, de dones amb faldilles potser massa curtes, de borratxos potser massa malalts, de joves potser massa tronats i d’activistes potser massa somiadors, a la tarda, els sons desafinats de flautes i violins acaronen la roba estesa als passatges ombrívols i tristos on no toca el sol. Per una estona, sembla una tarda d'un barri qualsevol.

Planeta hipotecat

Quan l’Àlex va seure a la cadira, tot de persones vestides de verd omplien la pantalla de la televisió. No podia sentir el que deien a les notícies de la tele del barri, perquè el bar era ple i el soroll de la cafetera, de platets, culleretes i tasses de cafè, i les converses en veu molt alta l'hi impedien. Va observar com aquella gent amb samarretes verdes es plantaven al mig del carrer, davant d’una porta que li resultava familiar, i s’enfrontaven a unes altres persones amb vestit jaqueta i carpetes i papers a les mans, que anaven acompanyades de policies. Darrera dels “verds” hi havia una dona que plorava i dos nens de la seva edat, més o menys, amb cara d’espant.

Va sentir perfectament el seu pare com deia:

–hòstia puta! —de la barra estant—, i amb el dit assenyalava la pantalla. La majoria de la gent del bar, veïns del barri, es van girar en aquella direcció.

Planeta epidemia

En Fidel va obrir l’ordinador per llegir els diaris digitals, com feia cada dia a trenc d’alba, abans d’anar cap a l’ hôpital. No es va sorprendre gaire de la notícia que va trobar a primera plana de tots els mitjans: el primer cas de contagi d’ebola havia arribat a Europa. A les seves capçaleres, tots destacaven que una treballadora d’un centre hospitalari havia donat positiu en les anàlisis, després d’haver tingut cura de dos missioners morts pel virus ebola. La tragèdia que feia mesos trencava els pobles negres del sud se sentia més a prop que mai al mal anomenat vell continent. Les alarmes s’havien disparat alterant la quotidianitat del nord cadacopmenysblanc però encara hipnotitzat pel miratge de la civilització occidental, on la vida havia oblidat feia temps la part fosca.

Planeta en filera.

La noia del final duu un mocador de color lila amb unes floretes rosades i grogues, tibat enrere i lligat a la nuca amb un nus que sembla un petit monyo. És jove i bonica i té la cara rodona i uns llavis rosats, que acaben de petonejar el nadó que bressola. Amb un gest entrenat pica la mà del petit que salta al seu voltant i que acaba d'acaronar encuriosit launa rasta de la llarga cua que lluu el noi de davant. És molt alt i prim i l'acompanya un gos pataner que marca les costelles, i una altra noia igualment prima. Van vestits amb roba gastada de colors vius que forma una combinació tan extremada com ells mateixos. Ella intenta endevinar ben concentrada com s'ha elaborat el coll de ganxet finament teixit amb fil rosa que reposa sobre l'espatlla corbada de l'àvia que li dóna l'esquena.

"A deu parades de distància"

Josep i Jesús eren dos nens particulars que anaven a la meva classe. La meva escola era una escola igualment particular, que aleshores anomenàvem inclusiva, i a cada curs hi havia un o dos infants especials.

En Josep, que era un any més gran que nosaltres, va arribar quan encara érem força menuts, i desseguida es va fer un lloc entre nosaltres. Molt aviat va fer un parell d’amics inseparables. Era un nen simpàtic, polit, primet, amb una evident falta d’autocontrol i d’atenció, extremadament inquiet. Tant, que fins i tot havia arribat a les mans amb alguna mestra, recordo una esbatussada amb la de matemàtiques.... és clar que també recordo “la de matemàtiques”! Però bé, aquest seria un altre tema.....

Planeta Aina

Aquella jornada laboral havia estat dolenta, definitivament dolenta. Sovint es preguntava si aquell era el seu lloc al món, professionalment parlant. Tenia la intuició, perillosament propera a la certesa,  que la resposta només podia ser no.

Mentre esperava que la seva petita sortís de la llar d’infants va pensar: en arribar a casa, escriuré una estona. Sabia que aquest era un repte difícil, però confiava en la seva nineta de cinc anys.