El vell
vidu esprimatxat va vestit com sempre, amb la gastada samarreta del
seu admirat Iggy i duu, com ell, els cabells blancs ben llargs. Com
cada matí a primera hora, ha sortit al balcó per ocupar-se de
l'única cosa que li és necessària en aquesta vida: el seu llorer.
És un
llorer ric en color verd i voluptuós, de poca alçada, plantat en un
preciós test d'un blanc immaculat. L'home llarguerut s'acota corbant
l'esquena encara flexible i en neteja les volutes clàssiques amb una
dedicació extraordinària, perquè llueixi sempre com el primer dia.
També neteja les fulles per totes dues cares, ara les branques de la
dreta, ara de l'esquerra... i aixi va passant parsimoniós, tot el
matí. Poc abans del migdia, escolta The Passenger i s'asseu
una llarga estona a mirar l'arbust, inclinant el cap cap a la dreta
mentre fuma una mica de maria. Poc a poc el seu cos s'ajusta,
encongint-se, a la petita cadira de vímet, mentre somriu absorbit
per algun record.
De
vegades també li parla, més cap al tard, quan es fa fosc. Aleshores
apropa una mica més el seient a les fulles, i amb les llargues cames
eixarrancades doblega l'esquena altre cop i acarona i olora el llorer
mentre li xiuxiueja frases d'amor a cau d'orella. El seu balcó
desprèn una aroma intensa a llorer, com ell mateix, com els seus
records. Tothom li deia a la seva Janis que el llorer creix molt poc
a poc... tant, que ningú que en planti un el podrà sobreviure.
Tots dos ho sabíen, per això el van plantar junts, poc després que ella es posés malalta.
Tots dos ho sabíen, per això el van plantar junts, poc després que ella es posés malalta.