Quan
l’Àlex va seure a la cadira, tot de persones vestides de verd
omplien la pantalla de la televisió. No podia sentir el que deien a
les notícies de la tele
del barri, perquè el bar era ple i el soroll de la cafetera, de
platets, culleretes i tasses de cafè, i les converses en veu molt
alta l'hi impedien. Va observar com aquella gent amb samarretes
verdes es plantaven al mig del carrer, davant d’una porta que li
resultava familiar, i s’enfrontaven a unes altres persones amb
vestit jaqueta i carpetes i papers a les mans, que anaven
acompanyades de policies. Darrera dels “verds” hi havia una dona
que plorava i dos nens de la seva edat, més o menys, amb cara
d’espant.
Va
sentir perfectament el seu pare com deia:
–hòstia
puta! —de la barra
estant—, i amb el dit assenyalava la pantalla. La majoria de la
gent del bar, veïns del barri, es van girar en aquella direcció.