Avui
serà un dia èpic per a aquest cos estimat que habito plàcidament
des de fa tants anys. Jo, hoste atemporal d’una pell bruna,
temperada a base de cops al ring igual que a la vida, trauré foc
pels queixals altre cop, tal és la meva naturalesa llegendària.
Conec cada racó d’aquesta llar amable. Des d’aquestes espatlles
musculoses on reposo el meu cap, llisco avall resseguint cada corba
d’una esquena mai doblegada, i baixo fins la cintura per reposar
sobre el maluc la meva cua poderosa.
Ella
mai em demana res, només em vigila de tant en tant, d’esquena al
mirall, girant el coll enrere. I és en aquests moments escassos que
perdo la noció del temps en reconèixer la mirada de la bellesa, i
em deixaria matar faltant a la meva condició, si a ella li fós
plaent.