Entoma la pluja un paraigües mort

Entoma la pluja un paraigües mort, inútil, només barnilles, com la casa, bigues dibuixades amb retolador negre sota el cel gris de l’hivern.  Entomen el fred els mobles abandonats a la seva sort, amb l’única companyia de la pols de parets ja desaparegudes, restes inexistents d’una vida oblidada. Entoma la llum emboirada el silenci de les ànimes ocultes als racons, perdudes en l’espai inabastable del temps passat.  

Davant de tot, una figura immòbil, abric negre i barret, mirada metòdica, observa aquella casa que fou la seva. Entre les barnilles un somriure infantil, sobre les bigues equilibris impossibles. Als ulls les preguntes abandonades. Tot es va perdre  aquells dies tristos en que el món va renunciar a seguir imaginant el seu futur i el de la seva gent. Aleshores, abans que passés, ningú no ho sabia, però havien de venir dies de pluges que no serien d’aigua ni de neu ni de gel. Si ho haguessin sabut la majoria haurien marxat, fugint d’allò que no havien d’haver viscut mai.

Si pensa en el dia que va passar tot, la seva ment es confon, s’agita i es cargola dolorosament entre fragments de cossos que no acaben de definir-se prou. El punt exacte de la veritat es dilueix com aquella gota de la seva sang vermella lliscant en un bassal. 

Entre el record i el somni tràgic hi ha el paraigües mort, inútil, només barnilles com la casa, i les bigues dibuixades amb retolador negre sota el cel gris de l’hivern. Per això torna periòdicament, per la veritat, per les respostes, pels morts. Però potser aquesta serà l’última vegada que hi torni. Ja no li queda gaire temps. 

Planeta de frustracions

Voldria tenir un cos líquid i fluir entre els contratemps i les esquerdes de l’existència sense arrossegar les pedres del camí. Ser líquida tota jo i brollar de la ferida oberta, vermella com la sang renovadora. Saber-me adaptar i resseguir els paisatges lliscant sobre la vida, només per instint. Tenir la mirada neta i acaronar les hores mortes com l’infant lliure d’acusacions, i dibuixar solcs prou profunds perquè la llavor de la innocència no se l’enduguin els ocells negres.

Voldria expandir-me arreu i abastar tots els racons de la crueltat i tapar-ne els porus, ser-ne una segona pell líquida i viscosa. Protegir els dèbils i segar el futur dels poderosos i els abusadors i així mantenir-los al costat fosc per tota l’eternitat. Enmig de tenebres infinites, en el buit d’un forat negre que els homes no podran explorar mai més.

Si fora riu baixaria amb la força del desig per empènyer els prejudicis avall, avall, i ofegar-los al fons del mar, al cementiri de tresors oblidats entre derelictes. Si fora mar gronxaria les misèries fins a la platja deserta, on moren les ones i els homes recullen les despulles del seu món injust. Si fora sang em voldria vermella d’infantament i no de mort, ni de lluita. Però només sóc una dona en un món frustrant. 

Planeta de les edats

El peu. Un dolor petit, lleu, breu, ja passarà. No passa. Un dolor intens, punxant, essencial. 
L’edat, diu el metge.

L’esquena. Una corba irregular, imperceptible, compensada, li diuen.  Poc  important. Un dolor petit, lleu, constant. No passarà. 
Aquesta edat, diu el metge. 

La mà. Sóc aquí, no m’oblidis. Petit, lleu, permanent. Progressiu. Paciència, 
l’edat. 

Però no té cap edat, les té totes, pensa. 
Dins, entre pell i vísceres, matalàs càlid on dorm la nena que volia menjar-se el món. 
Encara ets petita, no tens edat, deien.

Pregària

Passo el matí cuinant un relat, creant una història, treballant-ne les parts, el desenvolupament, i crec que ja ho tinc. Una bona història que reposa sobre una bona idea que redactaré creativament en una horeta més. Però encara no. Deixem-ho reposar fins després de dinar. 
Aleshores, mentre cuino ara si, el dinar, sento les notícies. Han recollit mil persones més perdudes al mar mediterrani, entre les quals dos noiets molt jovenets que han perdut la seva mare a l'altra riba, abans de salpar. Que l'han perdut vol dir que ha mort sola allà. 
I aleshores em pregunto si he de seguir inventant històries, si val la pena dir altra cosa que no sigui un crit contra la injustícia, contra la deshumanització d'aquesta societat nostra que sembla no tenir remei.

Planeta temps

El dia més llarg de l'any s'extingeix poc a poc,

i la penombra es perllonga fins al límit d'allò possible.

Sembla que la llum refusa desaparèixer

avui més que cap altre dia.

Han passat setze anys des de la primera vegada

que al jardí hi van lluir ulls rodons d'innocència

i panxes inflades.

Planeta injust?

Si, aquesta jaqueta, aquesta de color verd. Talla 42. No està malament per la meva edat, oi? Cinquanta tres anys i solter! Solter! I apa, de vacances i a viure la vida. Està bé, oi?

Però mira, és que la dona m'ha deixat.

Només per aixecar un dit, ja veus noia, tots els problemes que tinc.  Coses que passen, oi? M'ha deixat i ja està amb un altre. Aviat sortirà el judici.  

Planeta de filats

La nena s’ha mig despertat en deixar de sentir el balanceig que ocupa la major part del seu temps, però vol mandrejar el son una mica més, mentre espera que el moviment torni a començar. 

Li sembla que la parada s’allarga eternament i ja ha obert els seus ulls negres, plens de preguntes. Davant seu, el rostre del pare, que la porta sempre a sobre. Darrera el pare, un filat.

—Per què? —assenyala amb el dit i mira el seu pare.

—No podem passar, esperarem.

—I per què?

—No podem fer res més.

—Per què?

Planeta vampíric

Tot i el fred, el sol escalfa prou com per estar-se fora prenent el cafè. Però hi ha algú concret. Algú que trencaria l’encant amb la seva xerrameca imparable. O sigui que m’estaré a dins en la foscor. M’assec i escolto les converses dels altres. Són una distracció insuperable tot i limitada en el temps, o potser per això, justament.

Planeta de traïcions

Estimada Emma,

ja fa gairebé sis mesos que vam arribar a aquest bell continent que ara és la nostra llar, i fins ara no he trobat ni un sol segon per escriure't, tal i com et vaig prometre. Ens passem el dia treballant de sol a sol per evitar que la terra ens venci en aquesta lluita per la vida, però crec que mai no havia estat tant feliç com ara que el futur es tant incert. Aquí la vida no és fàcil perquè el poder de la creació es fa sentir sovint amb tota la seva fúria, i la parca teixeix molt a prop de tots nosaltres.

Ficcions de la memòria:Estambul

Recolzats a la barana del petit balcó circular que abraça la Torre Gàlata, igual que ho faria un vent suau, compartim el capvespre d’estiu d’aquest dia extraviat en el record. 
Un dia farcit d’aromes nous d’espècies, de camins i de mar, que es van arraulint poc a poc per desaparèixer amb el sol i deixar pas a l’olor fresca de la nit i als seus sons. La crida a la pregària acarona totes les parets i tomba totes les cantonades de les cases i entra en tots els sotans, banys, masmorres i cisternes d’aquesta ciutat que és una cruïlla, i després puja tots els minarets i arriba aquí dalt i ens embolcalla amb dolçor, a nosaltres que som estrangers en les paraules però no en l’esperit.