dijous, 8 de gener del 2015

Hi ha gent que menja flors


Passegem pel camp primaveral una tarda molt assoleiada, a la recerca d’una  localització per a un encàrrec fotogràfic. Floretes de tots els colors pessigollegen la mirada. Entre flor i flor, l’amo de la vella casa cull unes fulles petites i se les posa a la boca. 

–En vols? Són molt bones! es mengen en amanides –diu.

-No gràcies- dic jo una mica escèptica.

-Eren calèndules oi? el que ens va posar la teva sòcia l’altre dia al pastís, vull dir. Eren molt bones i dolces, jo mai havia menjat flors –aclareixo.

Ficcions de la memòria: Egipte

Tot just acabava de sortir el sol quan vaig trepitjar per primer cop la sorra del desert. La fredor de la nit s'escolava granet a granet entre els dits dels peus, lliures en les sandàlies de cuir treballat a la manera tradicional.
Vaig mirar a l'horitzó i em vaig adonar que no es distingia. Una lleugera boirina transformava el paisatge en una imatge dubtosa, talment com si es tractés d'un miratge, com si no fos cert del tot que jo fos allà, on començaven els meus somnis joves.  La sorra clara s'unia amb el blau cel esplèndid en una zona intermèdia de color embrutit, com si la història hagués usat una goma d'esborrar per eliminar la línia precisa i segura de la realitat.