Planeta de llibres

Ella llegeix tranquil·lament, passant una pàgina i una altra, i una altra, i una altra més per fer temps. Fa calor per ser primavera, i la pell bruna li crema sota el sol. Per això s'ha instal·lat sota una ombrel·la de ratlletes, i allà es protegeix del melic cap amunt, mentre les cames nues llueixen la seva joventut. De tant en tant fa un glop de l'ampolla de plàstic encara prou fresca perquè l'amaga sota la cadira. Corre una mica de brisa que fa l'espera més passadora.

Ficcions de la memòria_a raig

És estranya la mort.

Després d'hores d'esperar-la no l'hem sabut reconèixer, ens ha agafat d'esquitllada i fent burla, amagant-se com un fugitiu.

Ha arribat sense grans escarafalls i sense fer-nos festes i se'ns ha endut amor i pena, tot alhora.

Però la mort té un color, el color de la lividesa, blanc groguenc, tot i que no l'hem vist fins després, fins que algú ha dit ja està.

I ja està.

Tant fàcil com això, tant simple que es fa difícil.

Hi ha coses que s'encallen

Hi ha coses que s'encallen a dins i no surten ni forçant les paraules. Fan mal com el plor truncat d'un nadó quan li falta l'aire, com l'aire gelat quan passa per la gola i arriba al pit en un cop sec després d'una alenada amb la boca oberta, com aquell perdó que mai vam demanar i que torna repetidament cercant la redempció.

Ficcions de la memòria:19 de març

La metgessa parla a poc a poc, esforçant-se per exposar-ho tot amb claredat. Té un aspecte afable, sembla cansada, la seva veu ressona en la petita sala asèptica que anomenen locutori 1. Duu una còfia de colors vius i alegres, gens adients per a l'ocasió, una bata de color blau intens que jo esperava de color verd poma, com abans. Miro de concentrar-me en el que diu per no perdre el fil però de sobte els meus pensaments s'emboliquen i es desboquen incontrolats.

Ficcions de la memoria: baño de bosque

Hoy he vivido una experiencia insólita: hoy he conocido la eternidad. Pero una eternidad distinta. 

No es vivir para siempre, cosa imposible, pues vivo y por lo tanto moriré, algún día. Es que el tiempo no exista, que no importe, que no me persiga la culpa por ignorarlo y por perderlo, cómo si de mi niño se tratara. Que me sea indiferente un minuto o un siglo, que no me acuse y me deje vivir tanto cómo quiera, y como quiera vivir. 

Y así he sido junto al río escarchado con encajes de hielo puro blanquísimo, sintiéndome libre definitivamente, aunque triste, viendo fluir la vida ahí abajo, afuera. Sin esperar nada porque nada vendrá, porque no hay presente ni futuro ahora, en este instante ya caduco. 

Apunt, 1 de gener 2017

Ens podem fer la il·lusió que alguna cosa ha canviat, que el cicle s'ha renovat, però no és veritat. Tot segueix igual. La frontera entre ahir i avui és arbitrària, com totes les fronteres. Línies fines i inestables traçades des de la inseguretat íntima que aixeca murs falsament protectors, completament ficticis.