dilluns, 20 de gener del 2014

Planeta muntanyós

Aquí dalt podria romandre per sempre en pau. Així com ara, asseguda, la cara alçada, el sol escalfant-me les galtes, els ulls tancats, amb els colzes sobre l’herba molla, esquitxada de clapes de neu que ja es van desfent.  Al meu davant res que pugui interrompre el silenci, només cel blau. Blau clar i net, com el seu somriure, que ara ha sorgit del record i desafia el meu.

 Si obrís els ulls i abaixés el cap més avall, molt lluny, veuria la plana formant un mosaic de quadres verds i marrons. Molts verds i molts marrons distints saltats arreu per alegres vermells, siena i taronja de les teules. Veuria les dures línies grises escapçant la natura a plaer i el moviment frenètic dels pagesos amb els seus tractors i els transportistes, com formiguetes vagarejant amunt i avall.

divendres, 10 de gener del 2014

Silencio.

Silencio. Ausencia. Pena. Vacío. Muchas preguntas sin respuesta en una habitación que fué y ya no es. Una ilusión colapsó el mundo, creció con su cuna, sus zapatitos,  su nombre precioso y su cariño, siempre presente.  Un futuro soñado, de noches mal dormidas y dulces llantos arropados con nanas, aprendidas antaño, surgidas de las raíces de la tierra. El anhelo de una vida bañada por la inocencia, mejor y mas justa.

dilluns, 6 de gener del 2014

Planeta Aina

Aquella jornada laboral havia estat dolenta, definitivament dolenta. Sovint es preguntava si aquell era el seu lloc al món, professionalment parlant. Tenia la intuició, perillosament propera a la certesa,  que la resposta només podia ser no.

Mentre esperava que la seva petita sortís de la llar d’infants va pensar: en arribar a casa, escriuré una estona. Sabia que aquest era un repte difícil, però confiava en la seva nineta de cinc anys.


dimecres, 1 de gener del 2014

Planeta fin de año

Ayer nos reunimos con los amigos de casi siempre para celebrar que dejamos atras un mal año para casi todos, y darle la bienvenida a un nuevo año que deseamos mejor para casi todos.
Nos juntamos 7 adultos con nuestras 6 niñas (ni un chavalín, solo princesas) en dos mesas convencionales de una cocina convencional en una casa convencional, repleta de comida convencional hecha con cariño por nosotros mismos, que no está el horno para bollos. Eso sí, quedó para unos cuantos tragos de buen gin tonic, un vicio colectivo muy nuestro. Lo normal, vaya.
O no...