Aquí dalt podria romandre per sempre en pau. Així
com ara, asseguda, la cara alçada, el sol escalfant-me les galtes, els ulls
tancats, amb els colzes sobre l’herba molla, esquitxada de clapes de neu que ja
es van desfent. Al meu davant res que
pugui interrompre el silenci, només cel blau. Blau clar i net, com el seu
somriure, que ara ha sorgit del record i desafia el meu.
Si obrís els
ulls i abaixés el cap més avall, molt lluny, veuria la plana formant un mosaic
de quadres verds i marrons. Molts verds i molts marrons distints saltats arreu
per alegres vermells, siena i taronja de les teules. Veuria les dures línies
grises escapçant la natura a plaer i el moviment frenètic dels pagesos amb els
seus tractors i els transportistes, com formiguetes vagarejant amunt i avall.