Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris temps. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris temps. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de gener del 2017

Ficcions de la memoria: baño de bosque

Hoy he vivido una experiencia insólita: hoy he conocido la eternidad. Pero una eternidad distinta. 

No es vivir para siempre, cosa imposible, pues vivo y por lo tanto moriré, algún día. Es que el tiempo no exista, que no importe, que no me persiga la culpa por ignorarlo y por perderlo, cómo si de mi niño se tratara. Que me sea indiferente un minuto o un siglo, que no me acuse y me deje vivir tanto cómo quiera, y como quiera vivir. 

Y así he sido junto al río escarchado con encajes de hielo puro blanquísimo, sintiéndome libre definitivamente, aunque triste, viendo fluir la vida ahí abajo, afuera. Sin esperar nada porque nada vendrá, porque no hay presente ni futuro ahora, en este instante ya caduco. 

dilluns, 2 de gener del 2017

Apunt, 1 de gener 2017


Ens podem fer la il·lusió que alguna cosa ha canviat, que el cicle s'ha renovat, però no és veritat. Tot segueix igual. La frontera entre ahir i avui és arbitrària, com totes les fronteres. Línies fines i inestables traçades des de la inseguretat íntima que aixeca murs falsament protectors, completament ficticis.  

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Planeta de les edats

El peu. Un dolor petit, lleu, breu, ja passarà. No passa. Un dolor intens, punxant, essencial. 
L’edat, diu el metge.
L’esquena. Una corba irregular, imperceptible, compensada, li diuen.  Poc  important. Un dolor petit, lleu, constant. No passarà. 
Aquesta edat, diu el metge. 
La mà. Sóc aquí, no m’oblidis. Petit, lleu, permanent. Progressiu. Paciència, 
l’edat. 
Però no té cap edat, les té totes, pensa. 
Dins, entre pell i vísceres, matalàs càlid on dorm la nena que volia menjar-se el món. 
Encara ets petita, no tens edat, deien.

divendres, 24 de juny del 2016

Planeta temps

El dia més llarg de l'any s'extingeix poc a poc,
i la penombra es perllonga fins al límit d'allò possible.
Sembla que la llum refusa desaparèixer
avui més que cap altre dia.
Han passat setze anys des de la primera vegada
que al jardí hi van lluir ulls rodons d'innocència
i panxes inflades.