Planeta temps

El dia més llarg de l'any s'extingeix poc a poc,

i la penombra es perllonga fins al límit d'allò possible.

Sembla que la llum refusa desaparèixer

avui més que cap altre dia.

Han passat setze anys des de la primera vegada

que al jardí hi van lluir ulls rodons d'innocència

i panxes inflades.

Any rere any més ulls i més panxes

han fet venir més taules i més cadires,

i hem acompanyat el temps a contracor

deixant-nos prendre els dies.

Hi haurà més nits com aquesta,

beneïda per les bruixes i tacada de foc,

hi haurà més converses truncades

més petards i més fogueres cremaran

per consumir el temps en forma de fum espès.

Olor de cremat. Però la casa d'empeus,

dues-centes cinquanta nits tant curtes com aquesta,

resisitrà més solsticis.

I ja anirem posant o traient taules

i cadires, segons les necessitats.