Hi ha coses que s'encallen

Hi ha coses que s'encallen a dins i no surten ni forçant les paraules. Fan mal com el plor truncat d'un nadó quan li falta l'aire, com l'aire gelat quan passa per la gola i arriba al pit en un cop sec després d'una alenada amb la boca oberta, com aquell perdó que mai vam demanar i que torna repetidament cercant la redempció.

Ficcions de la memòria:19 de març

La metgessa parla a poc a poc, esforçant-se per exposar-ho tot amb claredat. Té un aspecte afable, sembla cansada, la seva veu ressona en la petita sala asèptica que anomenen locutori 1. Duu una còfia de colors vius i alegres, gens adients per a l'ocasió, una bata de color blau intens que jo esperava de color verd poma, com abans. Miro de concentrar-me en el que diu per no perdre el fil però de sobte els meus pensaments s'emboliquen i es desboquen incontrolats.

Planeta de frustracions

Voldria tenir un cos líquid i fluir entre els contratemps i les esquerdes de l’existència sense arrossegar les pedres del camí. Ser líquida tota jo i brollar de la ferida oberta, vermella com la sang renovadora. Saber-me adaptar i resseguir els paisatges lliscant sobre la vida, només per instint. Tenir la mirada neta i acaronar les hores mortes com l’infant lliure d’acusacions, i dibuixar solcs prou profunds perquè la llavor de la innocència no se l’enduguin els ocells negres.

Voldria expandir-me arreu i abastar tots els racons de la crueltat i tapar-ne els porus, ser-ne una segona pell líquida i viscosa. Protegir els dèbils i segar el futur dels poderosos i els abusadors i així mantenir-los al costat fosc per tota l’eternitat. Enmig de tenebres infinites, en el buit d’un forat negre que els homes no podran explorar mai més.

Si fora riu baixaria amb la força del desig per empènyer els prejudicis avall, avall, i ofegar-los al fons del mar, al cementiri de tresors oblidats entre derelictes. Si fora mar gronxaria les misèries fins a la platja deserta, on moren les ones i els homes recullen les despulles del seu món injust. Si fora sang em voldria vermella d’infantament i no de mort, ni de lluita. Però només sóc una dona en un món frustrant. 

Planeta de les edats

El peu. Un dolor petit, lleu, breu, ja passarà. No passa. Un dolor intens, punxant, essencial. 
L’edat, diu el metge.

L’esquena. Una corba irregular, imperceptible, compensada, li diuen.  Poc  important. Un dolor petit, lleu, constant. No passarà. 
Aquesta edat, diu el metge. 

La mà. Sóc aquí, no m’oblidis. Petit, lleu, permanent. Progressiu. Paciència, 
l’edat. 

Però no té cap edat, les té totes, pensa. 
Dins, entre pell i vísceres, matalàs càlid on dorm la nena que volia menjar-se el món. 
Encara ets petita, no tens edat, deien.

Ficcions de la memòria:Estambul

Recolzats a la barana del petit balcó circular que abraça la Torre Gàlata, igual que ho faria un vent suau, compartim el capvespre d’estiu d’aquest dia extraviat en el record. 
Un dia farcit d’aromes nous d’espècies, de camins i de mar, que es van arraulint poc a poc per desaparèixer amb el sol i deixar pas a l’olor fresca de la nit i als seus sons. La crida a la pregària acarona totes les parets i tomba totes les cantonades de les cases i entra en tots els sotans, banys, masmorres i cisternes d’aquesta ciutat que és una cruïlla, i després puja tots els minarets i arriba aquí dalt i ens embolcalla amb dolçor, a nosaltres que som estrangers en les paraules però no en l’esperit.

Planeta de naufragis

Des de la barca veig l'horitzó ben definit, amb la llum d'un dia de primavera que transcorre frívol, navegant sobre les aigües transparents a recer d'aquesta costa plàcida que tant estimo. Alço la vista i mes enllà veig un mar blau, fosc i sòrdid en la seva grandesa, inquiet i famèlic de tresors, que bressola les barques com el nen que empeny el gronxador una vegada i una altra, més amunt, més amunt, més amunt...

Les dues novel·les de la Maria

Després de la sorprenent conversa d'aquest mati puc dir que els millors moments de la vida es fan esperar molt de temps, però no massa. Arriben a l'instant precís que estem preparats per considerar-los en en la seva vàlua exacta.

Jo estava comprant a la fruiteria del mercat com cada dimecres, quan vaig notar que una dona gran em mirava des de la cafeteria del davant, al mateix temps que cercava alguna cosa amb insistència dins una bossa de ma feta de ganxet de colors. Tenia els cabells blancs, la pell rosada i ulleres rodones, i duia una faldilla de colors, com aquelles de les noies hippies dels seixanta. Jo sempre prenc cafè a aquesta hora, de manera que malgrat la incomoditat que em causava aquella inspecció tan descarada, no vaig voler canviar el costum.

Hi ha gent que menja flors

Passegem pel camp primaveral una tarda molt assoleiada, a la recerca d’una  localització per a un encàrrec fotogràfic. Floretes de tots els colors pessigollegen la mirada. Entre flor i flor, l’amo de la vella casa cull unes fulles petites i se les posa a la boca. 

–En vols? Són molt bones! es mengen en amanides –diu.

-No gràcies- dic jo una mica escèptica.

-Eren calèndules oi? el que ens va posar la teva sòcia l’altre dia al pastís, vull dir. Eren molt bones i dolces, jo mai havia menjat flors –aclareixo.

Els desorientats

Quan va baixar de l'autobús no sabia què faria. Va mirar al voltant i res no li va interrompre la visió fins a l'horitzó. Va girar en rodó, i en tota la volta completa res no va limitar la seva mirada lliure. Un territori absolutament pla, sense arbres, ni edificis, ni res. Només arena calenta i mar, i vent. Un vent lleuger, que refrescava la seva ment cansada. Va veure uns flamencs a la llunyania, cap a la zona més verdosa. La part més aspra, on només s'hi veien platja i dunes, semblava deserta. Algunes gavines esvalotades trencaven un silenci fictici, silenci només de civilització, perquè el mar i el vent es feien sentir amb força.

Planeta muntanyós

Aquí dalt podria romandre per sempre en pau. Així com ara, asseguda, la cara alçada, el sol escalfant-me les galtes, els ulls tancats, amb els colzes sobre l’herba molla, esquitxada de clapes de neu que ja es van desfent.  Al meu davant res que pugui interrompre el silenci, només cel blau. Blau clar i net, com el seu somriure, que ara ha sorgit del record i desafia el meu.

 Si obrís els ulls i abaixés el cap més avall, molt lluny, veuria la plana formant un mosaic de quadres verds i marrons. Molts verds i molts marrons distints saltats arreu per alegres vermells, siena i taronja de les teules. Veuria les dures línies grises escapçant la natura a plaer i el moviment frenètic dels pagesos amb els seus tractors i els transportistes, com formiguetes vagarejant amunt i avall.