Planeta de les edats

El peu. Un dolor petit, lleu, breu, ja passarà. No passa. Un dolor intens, punxant, essencial. 
L’edat, diu el metge.

L’esquena. Una corba irregular, imperceptible, compensada, li diuen.  Poc  important. Un dolor petit, lleu, constant. No passarà. 
Aquesta edat, diu el metge. 

La mà. Sóc aquí, no m’oblidis. Petit, lleu, permanent. Progressiu. Paciència, 
l’edat. 

Però no té cap edat, les té totes, pensa. 
Dins, entre pell i vísceres, matalàs càlid on dorm la nena que volia menjar-se el món. 
Encara ets petita, no tens edat, deien.

El cos independent. Un ritme, molts desitjos. Descoordinació. 
Alliberat de la joventut indefinda, de la tirania plàstica, arrugues, solcs que ha llaurat la vida. De llàgrimes i de riures, presos sota la pell. Barrots de la memòria. 

La memòria s’independitza, com el cos. Fa temps que té un ritme propi. 

Es disgrega tota, pensa. Poc a poc. Força centrífuga que separa el cos, el cor, el cap. Desplegament progressiu, en una divisió elemental, contínua,  irreversible.  Ja no és una, és tres, potser més. Combinacions múltiples. Cent anys i el primer amor. Mil amors simultanis sense remor de mala consciència. El bastó que no atura el salt mortal. Imaginació que esdevé veritable, diu el cor que sí. Un somriure s’escapa, contra la decadència. 
No té edat, les té totes i no en té cap. Els metges s’equivoquen.