Li agradava la ciutat i tot allò que
tingués aroma urbà, com el color gris dels murs de formigó, la
remor constant de fons, que no permet el silenci, tant solitari,
l'absència de nits negres, sempre hi ha una claror tènue, fins i
tot les matinades d'hivern, el moviment constant, que no deixa espai
a l'individu, ni a la reflexió, de resultat poc previsible... En
resum, havia nascut per aixafar l'asfalt.
Havia decidit voltar una mica pel
Passeig havent sortit de treballar, orgullós de passejar el seu
vestit nou fet a mida, a conjunt amb la corbata de seda, per copsar
l'ambient cosmopolita i lluir-se una mica. Tot i la calor, anava a
bon pas, com sempre, amb el somriure a la boca i el cap alçat, i
mirava els edificis senyorials darrere les fulles pansides dels
arbres, com qui no vol la cosa, un punt indolent. Poc a poc va anar
alentint el pas sense ser-ne conscient, fins que la resistència del
carrer se li va fer evident, en notar com les sabates quedaven
enganxades a terra i aixecar-les suposava un esforç considerable. Va
abaixar el cap i va veure aterrit com les soles del seu millor calçat
esdevenien fils negres que, regalimant, s'unien amb l'asfalt, també
negre i tou, com les estalactites i les estalagmites de les coves,
formant columnes. Al seu voltant, ningú semblava percebre el seu
problema. Ja havia decidit treure's les sabates quan l'asfalt del seu
voltant es va estovar i va començar moure's, ara inclinant-se a la
dreta, ara a l'esquerra, ara formant unes ones de quitrà
tranquil·les. Va trigar una mica a tenir problemes per mantenir-se
dempeus, moment en el qual es va adonar que aquell moviment ondulant
era el seu propi moviment, traslladat al sòl per alguna llei física
que desconeixia. Tenia dificultats per respirar i va notar el batec
del cor massa veloç, i aleshores va mirar d'asserenar-se i estar-se
quiet, i com més quiet s'estava, més s'enfonsava en allò que ja
era un líquid viscós i negre. Va pensar que es despertaria aviat
del malson i el pols se li va aturar per un moment, però al cartell
lluminós de la farmàcia va veure el nombre 43, que reflectia la
temperatura, i no en va estar segur, perquè no recordava que
apareguessin detalls com aquest en un somni. Unes gotes de suor que
aviat van ser rierols baixaven pel coll, l'esquena, les aixelles, els
engonals i les cames d'en Josep. Era una suor calenta, un líquid
tèrbol ple del seu ADN, que s'anava dissolent en arribar al mar
negre de baix, fins a fer-se invisible. Amb la ma dreta va voler
eixugar-se el front i no va poder, perquè els seus dits ja no tenien
prou entitat, petits i gairebé transparents, restes d'antics
monyons. Es dissolia. Ja s'havia fos fins als genolls, i ningú
no el mirava. I mentre ell mirava al voltant, molt a poc a poc la
seva visió del món va canviar, en un descens imparable, primer a
l'alçada de les espatlles, després a l'alçada del pit, i després
alineada amb els malucs de les dones, com al principi de tot, quan va
ser conscient que les dones en tenien, de malucs, i no podia deixar
de mirar-los. Va entendre que estava fent el camí invers, i que ben
aviat miraria el món com un nen de tres anys, només el tors i el
cap sobresortint, sense braços, sense autonomia, amb els ulls oberts
i el mateix esguard meravellat. No li va semblar un mal final, no
era dolorós, només incòmode, i es va deixar fer. Va deixar que la
seva ciutat l'envaís i s'hi va fondre, perquè no valia la pena
resistir-s'hi. El seu cap es va enfonsar definitivament quan al
cartell de la farmàcia hi sortia 18:32 | 42,5 graus. Al seu lloc hi
va quedar una taca petita i rodona, que un cop seca no marxaria mai.
Quan passava per allà, la seva dona li va dir al seu fill: -vigila
que no aixafis aquest xiclet, costen molt de treure.