Ella llegeix
tranquil·lament, passant una pàgina i una altra, i una altra, i una
altra més per fer temps. Fa calor per ser primavera, i la pell bruna
li crema sota el sol. Per això s'ha instal·lat sota una ombrel·la
de ratlletes, i allà es protegeix del melic cap amunt, mentre les
cames nues llueixen la seva joventut. De tant en tant fa un glop de
l'ampolla de plàstic encara prou fresca perquè l'amaga sota la
cadira. Corre una mica de brisa que fa l'espera més passadora.
La novel·la no és
cap cosa però no té moltes oportunitats per triar, encara li queda
molt per cancel·lar el deute, i llegeix qualsevol cosa que pot
aconseguir, sense manies, com si llegir li pogués salvar la vida. I
li salva, en certa manera. L'infern que ha de travessar deixa de ser
real quan ensuma l'olor de la tinta i del paper. Són les realitats
paral·leles que no es toquen el que li permet seguir suportant els
homes. Mentre passa pàgines no ha de pensar en res, no ha de fer
res, només esperar, i de vegades ni tant sols això, de tan absent.
Els seus ulls negats de lletres s'enfosqueixen amb el soroll de la
frenada i un somriure mecànic tensa el rostre. Li fa ràbia haver-se
quedat a mig paràgraf. Amaga el llibre rere uns arbustos.
Diuen les males
llengües que llegeix tot el sant dia i no és veritat, només
llegeix mentre espera. Jo l'he vista, a la C55, aquella cadira buida,
de vegades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris en aquest blog estaran sotmesos a moderació.