Els nois es van esmunyir dins la
biblioteca per la finestra del carreró del darrera, encoratjats per la foscor
de la nit i la fresca de l’estiu. Havíen intimidat a un noiet perquè els la
deixés oberta durant la tarda, assegurant-li que si no ho feia, ho pagaria car
al setembre, quan comencés a l’institut. L’autoritat d’aquests mafiosos de pati
d’escola els venia conferida per drets adquirits durant anys de costums i
normes no escrites, esdevingudes universals. Els joves corpulents trien quina
part del pati i del carrer és la seva, i fan fora els mosquits esquifits que
arriben amb ulls esbatanats, temorosos d’aquest nou hàbitat desconegut.
Així que van ser a dins, van
veure al davant totes les fileres de prestatgeries plenes de llibres, il·luminades
molt lleugerament per la llum de la lluna que entrava per les claraboies de la
coberta. Van esperar uns moments que la vista s’acostumés a la penombra, fins
distingir els passadissos llargs davant els ulls, l’un al costat de l’altre.
El líder va repartir els seus homes als
passadissos, un per cadascun, fent uns moviments amb el cap, com els policies a
punt de trencar la porta de l’habitatge a les pel·lícules americanes. Eren 6
nois i 6 passadissos, i tot estava ben calculat en un pla minuciós llargament elaborat.
Abans de dir endavant, va preguntar si duien les eines de treball. Van fer que
sí en silenci. En aquell moment decisiu un dels nois va fugir corrents per la
finestra sense dir res. Van sentir les seves passes allunyar-se pel carrer.
D’acord a les normes universals la fugida era senyal inequívoca de covardia, i
aquesta llosa comprimiria per sempre més les seves espatlles fràgils, a banda
de merèixer una expulsió immediata del grup.
El líder va esperonar els altres
per actuar. Tots van treure els tubs de pintura en esprai de les butxaques,
disposats a fer el que havien vingut a fer. Calculaven uns 20 minuts per poder
acabar la feina amb èxit. Es van endinsar un a cada passadís en silenci
absolut, i es va començar a sentir el soroll de la pintura sortint empesa per
la força del gas.
En moments com aquell, el líder sempre
sentia un desig incontrolable de fumar. De manera que va cercar el paquet, en
va extreure una cigarreta, se la va posar a la boca i va usar l’encenedor
gairebé a les palpentes. El fum de les primeres calades va portar l’olor torrat
cap als altres a través dels llibres i les prestatgeries. Un parell el van
imitar.
Un soroll de fons que li
recordava l’espetec de la llar de foc de casa, suau però persistent, el tenia
neguitós. Havent passat el temps pactat, el líder es va dirigir a la finestra i
va fer xocar la llengua amb el paladar per avisar que arribava el moment de la
retirada. Satisfet, abans de saltar a fora, va inflar el pit i es va girar per
contemplar la seva obra mestra.
Del final de la biblioteca, de
darrere l’última prestatgeria en sortien unes flames enormes que ja passaven
per la cinquena i última lleixa de llibres. Sense esperar els altres va saltar
finestra enfora. Després van sortir-ne quatre més, un darrera l’altre,
que van córrer sense mirar enrere fins a casa. Mai més no van parlar-ne ni van
dir res a ningú. La biblioteca va quedar completament calcinada.
L’endemà, quan els bombers van
entrar, van trobar el cadàver negre d’un home jove. Estava assegut amb les cames
creuades i l’esquena recolzada a la seva
prestatgeria. Tenia les mans esteses sobre les cames, els palmells a la vista,
com si hagués estat sostenint alguna cosa.
Ningú va saber mai quina història
l’havia captivat prou per deixar-se endur la vida. Ningú va saber mai qui va
cremar la biblioteca.
Ell encara visita els seus amics
cada nit, en cada son i en cada penombra. No els vol mal, només vol que
sàpiguen que va trobar la felicitat perduda, en el seu últim alè lector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris en aquest blog estaran sotmesos a moderació.