dimarts, 22 de juliol del 2014

Planeta perdut

Els nois es van esmunyir dins la biblioteca per la finestra del carreró del darrera, encoratjats per la foscor de la nit i la fresca de l’estiu. Havíen intimidat a un noiet perquè els la deixés oberta durant la tarda, assegurant-li que si no ho feia, ho pagaria car al setembre, quan comencés a l’institut. L’autoritat d’aquests mafiosos de pati d’escola els venia conferida per drets adquirits durant anys de costums i normes no escrites, esdevingudes universals. Els joves corpulents trien quina part del pati i del carrer és la seva, i fan fora els mosquits esquifits que arriben amb ulls esbatanats, temorosos d’aquest nou hàbitat desconegut.


Així que van ser a dins, van veure al davant totes les fileres de prestatgeries plenes de llibres, il·luminades molt lleugerament per la llum de la lluna que entrava per les claraboies de la coberta. Van esperar uns moments que la vista s’acostumés a la penombra, fins distingir els passadissos llargs davant els ulls, l’un al costat de l’altre.

 El líder va repartir els seus homes als passadissos, un per cadascun, fent uns moviments amb el cap, com els policies a punt de trencar la porta de l’habitatge a les pel·lícules americanes. Eren 6 nois i 6 passadissos, i tot estava ben calculat en un pla minuciós llargament elaborat. Abans de dir endavant, va preguntar si duien les eines de treball. Van fer que sí en silenci. En aquell moment decisiu un dels nois va fugir corrents per la finestra sense dir res. Van sentir les seves passes allunyar-se pel carrer. D’acord a les normes universals la fugida era senyal inequívoca de covardia, i aquesta llosa comprimiria per sempre més les seves espatlles fràgils, a banda de merèixer una expulsió immediata del grup.

El líder va esperonar els altres per actuar. Tots van treure els tubs de pintura en esprai de les butxaques, disposats a fer el que havien vingut a fer. Calculaven uns 20 minuts per poder acabar la feina amb èxit. Es van endinsar un a cada passadís en silenci absolut, i es va començar a sentir el soroll de la pintura sortint empesa per la força del gas.

En moments com aquell, el líder sempre sentia un desig incontrolable de fumar. De manera que va cercar el paquet, en va extreure una cigarreta, se la va posar a la boca i va usar l’encenedor gairebé a les palpentes. El fum de les primeres calades va portar l’olor torrat cap als altres a través dels llibres i les prestatgeries. Un parell el van imitar.
Un soroll de fons que li recordava l’espetec de la llar de foc de casa, suau però persistent, el tenia neguitós. Havent passat el temps pactat, el líder es va dirigir a la finestra i va fer xocar la llengua amb el paladar per avisar que arribava el moment de la retirada. Satisfet, abans de saltar a fora, va inflar el pit i es va girar per contemplar la seva obra mestra.

Del final de la biblioteca, de darrere l’última prestatgeria en sortien unes flames enormes que ja passaven per la cinquena i última lleixa de llibres. Sense esperar els altres va saltar finestra enfora. Després van sortir-ne quatre més, un darrera l’altre, que van córrer sense mirar enrere fins a casa. Mai més no van parlar-ne ni van dir res a ningú. La biblioteca va quedar completament calcinada.

L’endemà, quan els bombers van entrar, van trobar el cadàver negre d’un home jove. Estava assegut amb les cames creuades i l’esquena recolzada a la seva prestatgeria. Tenia les mans esteses sobre les cames, els palmells a la vista, com si hagués estat sostenint alguna cosa.

Ningú va saber mai quina història l’havia captivat prou per deixar-se endur la vida. Ningú va saber mai qui va cremar la biblioteca.

Ell encara visita els seus amics cada nit, en cada son i en cada penombra. No els vol mal, només vol que sàpiguen que va trobar la felicitat perduda, en el seu últim alè lector.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris en aquest blog estaran sotmesos a moderació.