La nena s’ha mig despertat en deixar de sentir el balanceig que ocupa la major part del seu temps, però vol mandrejar el son una mica més, mentre espera que el moviment torni a començar.
Li sembla que la parada s’allarga eternament i ja ha obert els seus ulls negres, plens de preguntes. Davant seu, el rostre del pare, que la porta sempre a sobre. Darrera el pare, un filat.
—Per què? —assenyala amb el dit i mira el seu pare.
—No podem passar, esperarem.
—I per què?
—No podem fer res més.
—Per què?
—Som estrangers, aquí.
—I per què?
—Venim de molt lluny, de fora d’Europa.
—Per què?
—Hem travessat el mar.
—I per què?
—On podríem anar, sinó?
—Per què?
—Som molta gent.
—I per què?
—No era segur quedar-se a casa. Tothom marxa.
—Per què?
—Queien bombes a la vora.
—I per què?
—Hi ha guerra, al nostre país.
—I per què?
S’ha fet el silenci. Als ulls del seu pare hi ha llàgrimes. La nena ha girat el rostre cap als altres germans buscant la complicitat i no n’ha obtingut resposta. En els seus ulls negres ha aparegut l’ombra del cansament. No ha preguntat més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris en aquest blog estaran sotmesos a moderació.