Des de la barca veig l'horitzó ben
definit, amb la llum d'un dia de primavera que transcorre frívol,
navegant sobre les aigües transparents a recer d'aquesta costa
plàcida que tant estimo. Alço la vista i mes enllà veig un mar
blau, fosc i sòrdid en la seva grandesa, inquiet i famèlic de
tresors, que bressola les barques com el nen que empeny el gronxador
una vegada i una altra, més amunt, més amunt, més amunt...
En aquest altre mar llunyà que també
és el meu, per sota les ones capricioses, peixos de tots colors
conviuen bocabadats amb espècies desconegudes fins ara, que
s'enfonsen poc a poc lliscant entre els corrents, els ulls sense vida
esbatanats. Les aigües juguen amb somnis de futur perduts per sempre
al fons marí, farcit de despulles que es cobriran de coralls i
algues i restaran ocultes com tresors antics. Abandonats per tothom
al seu propi destí maleït, en un abisme oblidat, fan companyia a
naufragis anteriors en la seva tragèdia, i amb el temps formaran
derelictes que amaguin la nostra vergonya mediterrània.
Em pregunto si la pàtina de la
història els atorgarà la dignitat merescuda, i en un futur molt
llunya, arqueòlegs del tercer mil·lenni trobaran les restes dels
tresors ara perduts i es preguntaran perquè tantes morts en tant poc
temps en un mar petit, el més petit, el menys perillós. Si cercaran
l'explicació en hipotètiques guerres, en tempestes gegantines, en
migracions forçades pel canvi climàtic, en màfies imparables, m'és
indiferent. Però sento un calfred només de pensar que ho arribin a
entendre, que puguin imaginar, igual com jo ara sobre la barca, que
senzillament, em deixat que passi.