Aquí dalt podria romandre per sempre en pau. Així
com ara, asseguda, la cara alçada, el sol escalfant-me les galtes, els ulls
tancats, amb els colzes sobre l’herba molla, esquitxada de clapes de neu que ja
es van desfent. Al meu davant res que
pugui interrompre el silenci, només cel blau. Blau clar i net, com el seu
somriure, que ara ha sorgit del record i desafia el meu.
Si obrís els
ulls i abaixés el cap més avall, molt lluny, veuria la plana formant un mosaic
de quadres verds i marrons. Molts verds i molts marrons distints saltats arreu
per alegres vermells, siena i taronja de les teules. Veuria les dures línies
grises escapçant la natura a plaer i el moviment frenètic dels pagesos amb els
seus tractors i els transportistes, com formiguetes vagarejant amunt i avall.
Per això tanco els ulls i agafo aire, respiro fons
i penso, gaudeixo de la soledat i espolso cabòries fútils.
Aquí un mal pas és tota una vida, cada cosa és
important com el món sencer. Aquí cal
una mirada cristal·lina, obrar amb pulcritud, pensar amb cautela i tenir el favor dels déus
i de la fortuna. Perquè aquí la bona intenció
val molt poc i tot penja d’un equilibri tant fràgil com el bri d’herba molla
que arrenco amb determinació, gairebé amb fúria. Una ràbia que sorgeix de l’instint
i no pot sufocar ni el somriure que em desafia cada pocs passos.
Obro els ulls i el sol ja no escalfa tant com fa un
minut. Ara sento la brisa gèlida pujar pel nas i aferrar-se a les orelles. Amb
un gest involuntari arronso les espatlles i cordo la cremallera fins dalt.
Agafo aire, respiro fons i miro de pensar, maleeixo
la soledat i sacsejo el forat negre que ha quedat a la muntanya. Hi ha molts altres
forats negres en moltes altres muntanyes com la meva, un munt de somriures
desafiant la memòria, restes d’un poder capriciós que jo no puc anomenar.
M’assereno amb la visió del blau cel, clar i net,
tanco els ulls i alço la cara perquè el sol m’escalfi altre cop una mica. Aquí dalt podria romandre per sempre en pau.
Com ell.