Planeta Aina

Aquella jornada laboral havia estat dolenta, definitivament dolenta. Sovint es preguntava si aquell era el seu lloc al món, professionalment parlant. Tenia la intuició, perillosament propera a la certesa,  que la resposta només podia ser no.

Mentre esperava que la seva petita sortís de la llar d’infants va pensar: en arribar a casa, escriuré una estona. Sabia que aquest era un repte difícil, però confiava en la seva nineta de cinc anys.

Però tot es va anar complicant més ràpidament inclús que la seva necessitat imperiosa d’endreçar paraules; i la desesperació es va apoderar de la tranquil·litat, per empènyer mare i filla cap a una gran discussió explosiva.

Al final es va imposar la raó, amb una recomanació amenaçadora:

- Vés a la teva habitació i pensa una estona com t’has portat, i després m’expliques a quina conclusió has arribat. Tinc poca paciència Aina, però és que tu me l’acabes deseguida!!

I la petita així ho va fer.

Al cap d’una estona de silenci incòmode va sortir, i dolçament es va dirigir cap a ella, alçant el cap, mostrant més bonics que mai els ullassos i la seva mirada neta.

-    Ja ho sé - va dir. 
-     No et preocupis mama, si no tens gaire paciència, perquè jo sí que en tinc molta....