Ficcions de la memòria:Estambul

Recolzats a la barana del petit balcó circular que abraça la Torre Gàlata, igual que ho faria un vent suau, compartim el capvespre d’estiu d’aquest dia extraviat en el record. 
Un dia farcit d’aromes nous d’espècies, de camins i de mar, que es van arraulint poc a poc per desaparèixer amb el sol i deixar pas a l’olor fresca de la nit i als seus sons. La crida a la pregària acarona totes les parets i tomba totes les cantonades de les cases i entra en tots els sotans, banys, masmorres i cisternes d’aquesta ciutat que és una cruïlla, i després puja tots els minarets i arriba aquí dalt i ens embolcalla amb dolçor, a nosaltres que som estrangers en les paraules però no en l’esperit.

Ens sentim com l’horitzó ataronjat, flexibles com les línies sinuoses del Bòsfor, segurs com aquesta ciutat que mai no es trenca, que cerca l’equilibri en les diferències, bastint-se cada nova matinada sobre inestabilitats mil·lenàries. Allà on tot comença i tot acaba, al melic del món. 

I el món és Santa Sofia. 

Perquè traspassem la porta i alcem el cap amunt, i dirigim la mirada al firmament interior en aquest espai tant lleuger i eteri, coberts per la pàtina de llum dolça que tamisen les gelosies del temps. I les cal·ligrafies corbes són ones daurades que ens gronxen en aquest viatge que és camí, acompanyant-nos amb els seus silencis plens. Silencis que porten la remor de les petjades dels altres, des del principi de tot. Remor dels sospirs que construeixen la memòria, llunyans en el temps però tant a prop que podríem humitejar-nos els dits amb ells, i així condensar la vida mateixa per construir-ne el relat. 

 La resta és oblit.