La metgessa parla a poc a poc,
esforçant-se per exposar-ho tot amb claredat. Té un aspecte afable,
sembla cansada, la seva veu ressona en la petita sala asèptica que
anomenen locutori 1. Duu una còfia de colors vius i alegres, gens
adients per a l'ocasió, una bata de color blau intens que jo
esperava de color verd poma, com abans. Miro de concentrar-me en el
que diu per no perdre el fil però de sobte els meus pensaments
s'emboliquen i es desboquen incontrolats.
Sota el coll, la metgessa
llueix una taca sobre la pell, que és més aviat una ditada, com si
s'hagués tocat la pell amb la ma encara bruta, encara amb els guants
posats. És una ditada vermella, del color de la sang. La ditada
deslliura les meves pors i la imaginació hi suma les imatges que no
vull veure, i ni la seva veu dolça ni la prudència de les seves
paraules evita que tota la meva vida conflueixi en el punt vermell,
que uneix el temps i l'espai per fixar un record permanent en la
memòria emocional de la nena que ja no sóc. He perdut el fil del
seu discurs. No puc deixar de mirar la sang del meu pare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris en aquest blog estaran sotmesos a moderació.