Tot
just acabava de sortir el sol quan vaig trepitjar per primer cop la sorra del
desert. La fredor de la nit s'escolava granet a granet entre els dits dels
peus, lliures en les sandàlies de cuir treballat a la manera tradicional.
Vaig
mirar a l'horitzó i em vaig adonar que no es distingia. Una lleugera boirina
transformava el paisatge en una imatge dubtosa, talment com si es tractés d'un
miratge, com si no fos cert del tot que jo fos allà, on començaven els meus
somnis joves. La sorra clara s'unia amb
el blau cel esplèndid en una zona intermèdia de color embrutit, com si la
història hagués usat una goma d'esborrar per eliminar la línia precisa i segura
de la realitat.
Amb
la cara alçada, la fresca del matí acaronant-me les galtes, i una brisa
lleugera voleiant la camisa, em va embolcallar el misteri del desert amb el seu
silenci aclaparador, carregat de preguntes.
Veia tremolar les dunes encara daurades sota la primera llum del dia, i
la brisa va portar de sobte la seva veu, que cridava des de milers d'anys
enrere: vine...
Allà
vaig conèixer la soledat més amable, aquella que no fereix ni dol, sinó que,
ben al contrari, reconcilia el jo de dins amb el de fora. Aquella soledat
que no fereix per maldat, sinó per necessitat.
El
temps, passat i present, es revelava en forma sòlida en les tres ombres
creixents darrera meu, que s'anaven acostant centímetre a centímetre mentre el
sol s'alçava ràpidament. En aquell moment vaig percebre com una llosa sobre les
espatlles la presència de les piràmides, com un nou descobriment, com si mai
abans hi haguessin estat, com si fossin una ofrena personal del desert per a mi.
El
xofer del grup feia escarafalls amb les mans, estaven a punt d'entrar a la
piràmide i em cridava.
Vaig córrer per no perdre la visita somiada tantes vegades,
la construcció venerada eternament.
Descendíem
pel passadís massa inclinat, agafant-nos a les cordes per no relliscar, i
començàvem a suar desesperadament. Vam
trepitjar, literalment, la pols mil·lenària, mentre veiem desaparèixer allà
dalt de tot el petit punt de llum que ens tornaria a la vida una hora més tard.
Va ser emocionant.
Molta
estona després, ens acostàvem a la sortida, pujant amb dificultat per la falta d’oxigen,
i notàvem la corrent d'aire suau provinent de l'exterior. Se sentia molt soroll
a fora. Era un escàndol difícil de definir, un contrast enorme amb el
silenci greu i solemne de l'interior.
Però ni en el somni més estrafolari hauria imaginat l'origen del guirigall. En
traspassar la porta, no vaig veure res, una mica enlluernada pel sol. Al davant
només es veia el mateix desert solitari amb la ciutat al fons, molt lluny, però
amb la sorra tant càlida que cremava els dits. L'instint em va fer donar mitja
volta, per mirar de cara la remor que ara sí, era una cridòria intensa sense
fi. Vaig aixecar la vista per veure'n l'origen, encara més amunt.
Les
escales que formaven les enormes pedres quadrades de la construcció, en fileres
una sobre l'altra, eren plenes. Plenes de famílies senceres, instal·lades
cadascuna en un bloc gegantí, o ocupant-ne dos, protegits del sol en aquesta
cara de la piràmide que quedava a l'ombra. Amb robes acolorides i pals havien
construït tendals sota els quals es protegien i desplegaven plàteres de menjar
per compartir. Els nens jugaven saltant els graons gairebé més grans que ells,
mentre les mares posaven a punt els dolços melosos i encenien petites fogueres
per fer tè. Ja hi havia almenys, quatre fileres senceres plenes, i continuaven
arribant més famílies, que s'enfilaven cada cop més amunt.
Fins
aleshores no sabia que era el dia de l'anomenada festa del sacrifici, més
coneguda com festa del xai, una de les
dues celebracions
més importants del calendari
islàmic. Les famílies matarien un animal de manera ritual en record de l'acte d'Abraham, que va estar a
punt de sacrificar
el seu fill per ordre divina abans que Déu li aturés el braç. Un episodi que apareix
tant a l'Alcorà coma la
Bíblia. Aquell havia
esdevingut un dia de perdó i d'oblit de malentesos, i d'ajuda als més
necessitats.
Va
ser un xoc important per a aquella jo, bocabadada davant la irreverència d'un
espectacle tant potent i vigorós que traspassava la història, implacable amb el
seu propi passat. Vaig sentir-me una puça insignificant en un món de
meravelles, i des d’aquell dia màgic ja no tinc cap mite per adorar.
Egipte,
aproximadament l’estiu de 1987 o 1988