Quan
l’Àlex va seure a la cadira, tot de persones vestides de verd
omplien la pantalla de la televisió. No podia sentir el que deien a
les notícies de la tele
del barri, perquè el bar era ple i el soroll de la cafetera, de
platets, culleretes i tasses de cafè, i les converses en veu molt
alta l'hi impedien. Va observar com aquella gent amb samarretes
verdes es plantaven al mig del carrer, davant d’una porta que li
resultava familiar, i s’enfrontaven a unes altres persones amb
vestit jaqueta i carpetes i papers a les mans, que anaven
acompanyades de policies. Darrera dels “verds” hi havia una dona
que plorava i dos nens de la seva edat, més o menys, amb cara
d’espant.
Va
sentir perfectament el seu pare com deia:
–hòstia
puta! —de la barra
estant—, i amb el dit assenyalava la pantalla. La majoria de la
gent del bar, veïns del barri, es van girar en aquella direcció.
S’hi
va fixar més i també li va sortir, igual que al pare, aquella
expressió: —hòstia
puta! —que en la
seva boca resultava dissonant. —Ei papa!
Que és el Javi!
El Javi
surt a la tele!—. “Es clar que em sonava la porta” —va
pensar—, “si és casa seva”... —tío!
Què fort! El Javi
a les notícies... ha ha! què cabrón,
ja veuràs demà al
cole.
Es
va girar cap al pare just en el moment que aquest li deia: —te
quedas en la barra y no te mueves hasta que yo vuelva!
—mentre corria cap a la porta, com gairebé tots els altres.
Els
va veure córrer carrer avall com si els hi anés la vida.
Aleshores
va pensar que potser no era molt bona notícia que el seu amic sortís
a la tele
i va pujar el volum per sentir què en deien. Van parlar de la
Plataforma d’Afectats
per la Hipoteca, la
PAH,
i del desnonament d’una veïna. L’Àlex no sabia què era la PAH,
però si que coneixia la paraula desnonament, perquè a l’escola
els n’havien parlat. Es veu que era força habitual al barri. Li va
costar una mica arribar a la conclusió que estaven desnonant el seu
amic. Va quedar corprès, i el seu cervell avançava més ràpid del
que li bategava el cor.
—I
ara...on anirà el
Javi? I si no ve al
cole demà? I si no
el torno a veure?— va passar-li pel cap la imatge dels vagabunds
dormint al caixer de la cantonada—. No passarà la nit al caixer,
oi? No pot ser que es quedi al carrer, no pot ser! si la seva mare
treballa netejant el
cole, com és que no
té diners? I el seu pare... el seu pare potser esta al paro,
com havia estat el papa
fins que va trobar feina d’encarregat del bar.
El
seu cap seguia barrinant: —“si tot sovint ens amaguem per jugar
al portal del bloc de pisos nous, tots buits, saltant la tanca per
fugir de la teva germana petita, Javi,
que sempre vol estar amb nosaltres, segur que us poden posar allà
no? I per què has de marxar de casa?”.
De
sobte l’Àlex va veure aparèixer a la televisió més gent que no
anaven de verd. La camisa blanca de cambrer del seu pare es distingia
molt bé. Escridassaven la policia i els homes amb vestit, i semblava
que els feien marxar, empenyenent-los sense tocar-los, només amb els
crits. Va sentir com cridaven: —Si
se puede! Si se puede! Si se puede!.
Amb
la boca tancada i sense emetre cap soroll ell també recitava el
sisepuede.
Una
barreja de por i alegria el va envair quan va veure la gent pujar
pel carrer, de tornada al bar. Els veïns van portar el Javi i la
seva germana, profundament espantats per la situació que acabaven
viure, mentre els membres de la PAH i la mare s’havien quedat
custodiant casa seva. L’Àlex va anar a rebre el seu amic amb una
abraçada tant impulsiva que el va desequilibrar.
–Ei
tío! T’he vist per la tele què fort! Tu arribaràs lluny
col·lega,
t’ho dic jo... —i tot seguit va afegir: —anem
a pintar unes samarretes verdes? Demà aniré al
cole vestit així,
fliparan, col·lega,
ja veuràs...