Pel carrer que porta a la plaça del Conservatori de música,
estret i fosc, els pares acompanyen la canalla a classe, no només per
ajudar-los a carregar els instruments i les motxilles, sinó també per la
desconfiança que genera el barri. El casc antic és orfe de comerços des de fa
molts anys, i s'ennegreix a la tarda vespre, com tots els cascs antics de totes
les ciutats grans i també petites.
Abans que s’ompli, entrat ja el vespre, de dones amb
faldilles potser massa curtes, de borratxos potser massa malalts, de joves
potser massa tronats i d’activistes potser massa somiadors, a la tarda, els
sons desafinats de flautes i violins acaronen la roba estesa als passatges
ombrívols i tristos on no toca el sol. Per una estona, sembla una tarda d'un
barri qualsevol.
Els músics del futur caminen drets i formals i paren
l'orella quan passen per davant l'escola de dansa, on sona rítmic i optimista l'Allegro" de la Suite del llacdels cignes. Les nenes amb mallot rosa, ben dretes, totes alhora, assagen
el pas a quatre un cop i un altre.
Repetir, repetir, repetir.
Quan els estudiants travessen la plaça que sorgeix
inesperadament al final del carreró, corren cap a la porta del Conservatori.
Els pares faran temps al bar de la cantonada fins que arribi l’hora de tornar
cap a casa.
Poc després de començar les classes, uns altres sons arriben
des de la plaça i distorsionen les melodies encara tremoloses dels aprenents de
músic, travessant les finestres i interrompent les classes. Els petits frisen
per obtenir el permís per acostar-se als vidres i veure l’espectacle, que per
tercer dia altera el ritme habitual.
A la plaça, una colla de nens amb roba i pell multicolors colpegen
amb intensitat caixes de fusta i llaunes buides, cadascú al seu aire, empesos
per un ritme interior i divers. Unes nenes gitanes piquen de mans mentre mouen
el cos amb gràcia.
A dalt, a l’aula del Conservatori, el mestre els deixa
acostar-se a mirar per la finestra mentre surt fora de classe. Al cap de poc,
hi torna amb l’ordre de baixar al vestíbul
amb els instruments. Els fa sortir tots junts al carrer, amb passes
tímides, i de sobte els percussionistes s’aturen, tensos, a punt per arrencar a
córrer. Uns a un costat de la plaça, els altres a l’altre, per primer cop es
miren als ulls.
Els nens estudiants comencen a tocar dirigits pel seu
mestre. Els altres no saben què fer, astorats. Un altre mestre els agafa les
caixes i els pots i els posa en cercle. I amb un peu, picant a terra, comença a
marcar el ritme. Aviat tots estan colpejant amb entusiasme, compassats. Les
nenes ballen. Els músics toquen. I els sons es barregen de forma caòtica.
Els veïns han sortit als balcons, els pares han sortit del
bar. Somriuen. És un caos amb un cert encant.