En Fidel va obrir l’ordinador per
llegir els diaris digitals, com feia cada dia a trenc d’alba, abans
d’anar cap a l’ hôpital. No es va sorprendre gaire de la
notícia que va trobar a primera plana de tots els mitjans: el primer
cas de contagi d’ebola havia arribat a Europa. A les seves
capçaleres, tots destacaven que una treballadora d’un centre
hospitalari havia donat positiu en les anàlisis, després d’haver
tingut cura de dos missioners morts pel virus ebola. La tragèdia que
feia mesos trencava els pobles negres del sud se sentia més a prop
que mai al mal anomenat vell continent. Les alarmes s’havien
disparat alterant la quotidianitat del nord cadacopmenysblanc
però encara hipnotitzat pel miratge de la civilització
occidental, on la vida havia oblidat feia temps la part fosca.
En Fidel recordava bé aquell hospital,
que era prop d’on ell havia viscut fins que va decidir dedicar la
seva vida a la gent pobra del continent africà. Havia passat molts
anys convençut de la seva tasca i de la seva voluntat, però en
aquest moment, i tal com evolucionava l’epidèmia al seu voltant,
ja no estava segur de res. Li cremava a dins l’opinió que ell
mateix havia expressat contra la conveniència del trasllat dels seus
companys missioners, malgrat saber que hi havia hagut un contagi a
l’altre costat del món. Sentia que la por podia vèncer-lo des de
dins, i això el confonia profundament.
En Fidel es va aixecar, va recollir les
eines, i xino-xano va dirigir-se a l’edifici que lluïa la paraula
hôpital pintada en lletres vermelles a la façana. Pel camí
es va trobar en Martin, el metge en cap del precari centre sanitari
del poble, col·laborador local de les grans organitzacions mundials
per a aquesta epidèmia. Una dotzena de nens van sortir corrents del
no res per perseguir-los, esperant les rialles que vindrien quan
Martin s’hagués posat l’equipament complet per atendre els
afectats, adquirint l’aspecte d’un ésser vingut d’un altre
món.
En Fidel només portava bata, mascareta
i guants, i el compromís que es reflectia als seus ulls clars. Havia
estat acompanyant tothom qui ho havia necessitat: els malalts, els
seus familiars, el personal sanitari.... També havia col·laborat
amb l’hôpital en les seves sessions formatives per la
regió, portant els missatges clau per la prevenció de l’epidèmia.
I havia ajudat a donar el dinar als nens més petits, acollits a
l’improvisat orfenat de la parròquia, que gestionaven les monges.
Aquell matí va ser el primer a creuar
la porta de l’hospital mentre sentia les escandaloses rialles dels
nens i del Martin. Només entrar va sentir-se aclaparat pel silenci
estrany de dins, i pel fet que no hi havia ningú a la sala
d’espera, normalment plena. Es va dirigir inquiet a l’única
habitació habilitada per les persones ingressades, i va observar les
dues fileres de llits buits. Els pacients, majoritàriament
moribunds, no hi eren. Va trigar encara uns segons a veure que al
fons, una infermera encara amb la bata posada, jeia a terra, de
bocaterrosa, aparentment sense vida. Descansava sobre un terre ple de
bassals i regalims de líquids diversos que no va saber identificar.
Per primera vegada va sentir-se incapaç
de seguir essent testimoni impotent d'aquesta enèsima desgràcia, i
es va agenollar vençut per la tristor i la desesperança.
Es va espantar quan va notar una mirada
inesperada que es va creuar amb la seva. Era la mirada d'una criatura que estava
ajaguda de costat, com si anés a dormir, a poc més d'un metre dels
seus genolls. Una nena d’uns deu anys infectada pel virus, que
havia arribat sola la nit abans i que no esperava res més que la
mort. Tenia la mirada clara i neta de qui accepta el seu destí amb
normalitat, sense recança, sense temor, sense dolor. En Fidel va
tardar a reaccionar, superat per la situació. Es va atansar a la
petita sense aixecar-se, i la va acomodar a la seva falda, com qui
bressola un nadó. No ho va fer per compassió, ni per acompanyar-la.
Ho va fer perquè ho necessitava. No va pensar en les conseqüències,
perquè ja no li importaven. Ja no dubtava.
En Martin s'ho va mirar des de la
porta, intentant entendre.
Aquest microrelat ha estat inspirat en la fotografia de Samuel Aranda per al NYTimes sobre l'ebola a Sierra Leona. Poso l'enllaç d'aquesta imatge difícil de mirar. http://www.samuelaranda.net/