Passegem pel camp primaveral una tarda molt
assoleiada, a la recerca d’una localització per a un encàrrec fotogràfic. Floretes
de tots els colors pessigollegen la mirada. Entre flor i flor, l’amo de la
vella casa cull unes fulles petites i se les posa a la boca.
–En vols? Són molt bones! es mengen en amanides –diu.
-No gràcies- dic jo una mica escèptica.
-Eren calèndules oi? el que ens va posar la teva
sòcia l’altre dia al pastís, vull dir. Eren molt bones i dolces, jo mai havia
menjat flors –aclareixo.
-Jo sí! Sento cridar de lluny el fotògraf- de
petit, el meu avi menjava unes flors blaves que collia dels marges, sempre me’n
donava –i torna a desaparèixer absorbit pel poder invisible de la seva càmera.
Sospiro mentre enfilem un corriol, a la recerca del
lloc ideal per fer més fotos. Les branques dels arbres tanquen el camí cada cop
més fins que esdevé un túnel per on s’escola una llum tènue. És un lloc bonic i
fàcil, tot està ben definit, no hi ha lloc a dubtes, només es pot seguir o
tornar.
-I fa molt que el teu company es dedica a això de
la fotografia? - Em pregunta el jove amfitrió, encara mastegant fulles.
Jo no li contesto desseguida,
s’hi està tant bé aquí...
-Ahhh... doncs si -reacciono lentament.
-tota una vida de passió i treball. Només que abans
tenia una empresa amb un soci, i ara va sol...
Dubto un moment si continuar. Hem arribat al final
del túnel, i al davant apareix el plató natural que ens han promès. És un gorg
petit i recollit, i l’únic soroll que se sent és l’aigua que cau del petit
salt. Gaudim una mica del silenci mentre arriba el meu company, que passa de
llarg, saltant entusiasmat cap a l’altra banda de l’aigua.
-és que... hi ha socis i socis, saps? –afegeixo per
fi.
-Si, ja
t’entenc- respon.
Veig que els ulls li somriuen un puntet més.
-doncs jo he tingut molta sort amb la meva sòcia! –afegeix
alegrement.
Me’l miro un moment desconcertada, i noto que als
seus ulls hi llueixen unes calèndules dolces.