Diuen que per ser escriptor has de
saber escoltar, captar les històries al vol quan passen pel teu
voltant, mentre prens el cafè o mires d'esbrinar si la corbata blava
és millor que la vermella per al sopar de diumenge. Com un caçador.
Però de vegades no cal, perquè hi ha històries que vénen a
buscar-te, que et troben i se t'ofereixen, i per ser contades no cal
afegir res. Aquesta és una d'elles.
L'home s'ha assegut a la cadira
recolzant els dos braços, tatuats de dalt a baix, sobre la taula.
Abans d'obrir la boca ja he endevinat que ve d'un país de l'est
d'Europa: ulls blau cel, cabell ros i aspecte rude. Si m'haguessin
preguntat el seu ofici hauria dit fuster, o llenyataire, per la seva
robustesa i joventut. Ha somrigut abans de donar-me el paper escrit.
És diu Ivan i té un cognom acabat en -ovitcz. Bona
intuïció, penso. Al paper hi diu: cal donar-li visita de
control per d'aquí a tres mesos, i això és... agost! Ja hi
som, em dic, segur que farà vacances i marxarà al seu país a veure
la família. Li comento.
- No sé si vacances agost,
empresa encara no sap quan faré vacances.
Vaig per posar-li
data per setembre, li demano si el dia 13 ja hi serà, i em diu que
l'any anterior va tornar després del pont de la diada, però que
aquest any potser no. Alço la vista i el miro mentre espero que
precisi alguna cosa més per poder acabar la feina.
L'Ivan diu que
aquest any no sap com anirà, perquè el seu país està en “guera”,
té moltes “gueres”, insisteix en la paraula sense perdre
el somriure, no sé per què. Deu tenir ganes de xerrar, i m'explica
que ha parlat amb la seva dona per telèfon fa pocs dies. Li ha dit
que estan reclutant molts soldats a totes les ciutats, que ja s'han
endut alguns familiars, i que no hi vagi. De manera que no sap si
farà vacances més aviat o més tard, si anirà a veure'ls o no. He
parlat amb ella, remarca altre cop. I afegeix, com que hi ha tantes
“gueres”. És una situació tant estranya... per l'Ivan la guerra
és quelcom quotidià que condiciona la seva vida fins i tot a milers
de quilòmetres del front. Es veu obligat a conviure-hi. Per mi és
tant excepcional que només pensar-hi m'horroritza. El miro, tant
tranquil, i penso en la seva valentia: emigrant i sol, lluita per
aconseguir una vida millor, i quan tot rutlla, una guerra de tantes
li impedeix tornar a veure la seva família i posa en risc tot el que
ha aconseguit amb el seu sacrifici. Li importa poc la visita,
naturalment. Tot plegat és una mica surrealista. Al final li dic que
podrà canviar la cita per endavant sense problema si no pot venir,
que només ha de telefonar i ja està. Després penso que ha estat
una suggerència ridícula.
Li he donat voltes
tot el dia, crec que ha volgut dir que ja sap que si viatja al seu
país no podrà tornar mai, perquè el reclutaran i morirà al front,
però que hi anirà igualment. A veure la seva dona.