Planeta sense sostre

Es va despertar amb els primers sorolls del dia, després d'un son fragmentat, intermitent, com moltes altres nits. Li hauria vingut de gust estirar-se per tocar amb els braços els extrems del món, però no va fer-ho, perquè va notar el fred de matinada, encara rondant. Va treure el nas per mirar què s'hi coïa al parc, aquell matí, i de moment tot estava ben tranquil i silenciós.

De lluny, sentia l'autobús a la parada, escalfant motors. Encara va fer el mandra una mica més. Al cap i a la fi, ni tenia cap pressa ni cap obligació. Feia trenta anys que la seva única ocupació era anar passant les hores observant, passejant, sempre prop de casa seva. No li agradava allunyar-se'n però de tant en tant s'obligava a caminar un parell d'hores pels voltants del barri, empenyent el carretó de supermercat que contenia tots els tresors fútils que havia col·leccionat durant tants anys. Això si, sempre deixava els cartrons lligats amb els cordills sobre el seu banc, no fos cas que algú li volgués prendre aquell lloc tant agradable. Un racó sense sol directe, retirat del carrer, en una placeta verda poc transitada en un barri amb bona gent, gent humil que no li tenia por i amb qui no havia tingut cap problema des de feia molts anys. Ells s'havien acostumat a tenir-lo allà, i ell a no ser observat com un lladre, en una espècie de familiaritat política. Es va aixecar i es va rentar la cara a la font, va beure aigua i va fer pipí al seu arbre, com tota la vida. L'olor de cafè del bar de la plaça li va portar al cap la visita que havia rebut uns dies enrere al vespre. La noia havia vingut altres vegades i ja es coneixien prou. Era simpàtica però força callada, havien estat molta estona sense dir-se res, al principi. Després, li havia parlat d'un local per estar-se de dia i un sopar decent, dutxes i altres comoditats. Ell s'hi havia oposat totes les vegades, però qui sap perquè no havia pogut deixar de pensar en el contingut de la seva oferta des de l'última vegada. Potser era que es feia vell, però no deixava de pensar en la noia. Estava francament avorrit d'aquell banc que havia estat casa seva durant trenta anys. Tot i això, allà hi tenia amics, al bar de la Loli li donaven cafè i esmorzar cada dia, encara que no el pogués pagar la majoria de vegades, i la Manuela, del bloc de pisos de darrera el banc, li portava el sopar cada dia, santa Manuela pensava ell. Era la seva millor amiga, tot i que només es deien hola, gràcies i adéu. Gran dona, la Manuela. Què faria sense ella?

Pel dinar sí que pidolava, i els dies de mala sort havia de remenar les escombraries, amb més o menys fortuna. Aquell dia va caminar una mica més lluny, obsessionat amb la noia de la oenagé. Va decidir que acceptaria l'oferta la propera vegada que la veiés, tot i la por de perdre aquella llibertat absoluta de què gaudia. Això no ho canviaria mai per res del món. Sentia molta curiositat. Això tampoc li passava des de feia temps. Va passar mig matí pidolant, fins que en va tenir prou per una ampolla de vi. Quan se la va acabar, li va venir gana, però estava massa emboirat per cercar menjar. Va tornar al banc i va dormir la mona fins a la tarda. Quan es va despertar, la va veure asseguda al banc del costat, esperant pacientment. Era l'única persona que s'hi havia assegut en molt temps. Com sempre, ella no li va donar conversa al principi. Va passar una estona abans que ell s'animés a dir-li alguna cosa, i al cap de l'estona li explicava la batalla campal que havia tingut amb la malvada de la seva ex-dona, que li havia pres la casa, els fills i la vida. O potser s'ho havia inventat això, no n'estava del tot segur, el seu passat llunyà era un garbuix d'imatges que confonien el seu cervell castigat per la soledat, el carrer i la beguda. Va sentir unes passes darrera seu. Era la Manuela amb el sopar. Va tenir una moment d'indecisió, però es va aixecar, va mirar la noia encara asseguda i va dir : 

- avui no Manuela, avui sopo fora.

Aquest text està inspirat en una història real, explicada en una visita a la Fundació Arrels