Planeta surrealista

Diuen que per ser escriptor has de saber escoltar, captar les històries al vol quan passen pel teu voltant, mentre prens el cafè o mires d'esbrinar si la corbata blava és millor que la vermella per al sopar de diumenge. Com un caçador. Però de vegades no cal, perquè hi ha històries que vénen a buscar-te, que et troben i se t'ofereixen, i per ser contades no cal afegir res. Aquesta és una d'elles.

Planeta sense sostre

Es va despertar amb els primers sorolls del dia, després d'un son fragmentat, intermitent, com moltes altres nits. Li hauria vingut de gust estirar-se per tocar amb els braços els extrems del món, però no va fer-ho, perquè va notar el fred de matinada, encara rondant. Va treure el nas per mirar què s'hi coïa al parc, aquell matí, i de moment tot estava ben tranquil i silenciós.

"El teu fill que t'admira"

 Així comença "El teu fill que t'admira", el relat que ha rebut el Primer premi del VII Concurs Literari de Castellbisbal, el passat 26 d'abril.

Que a les aigües fosques del profund llac Rogèlia s'hi podria fer desaparèixer qualsevol cosa, fins i tot el seu cotxe, va ser una idea que va creuar fugaç pel seu firmament intern. Recolzat al capó, en Jan comparava la postal malmesa del llac negre que sostenia amb el paisatge que tenia al davant, mentre pensava que no era amagar res el que volia, sinó descobrir allò que algú altre havia amagat abans. Aquest era el motiu del seu viatge precipitat a la zona muntanyosa del nord de Sant Barbeny. Li va semblar que havia anat al lloc adequat, perquè les dues imatges eren gairebé idèntiques.