Planeta de dones

Van decidir seure sobre una pedra solitària al mig del no res, a esperar el gran moment. S'hi van encabir tots tres de costat, molt junts, i es van cobrir amb la roba de colors per protegir-se del sol intens del migdia. Tot i la seva pell negra, al cap de pocs minuts les cames polsegoses els cremaven com fil-ferros, però la peça de roba acolorida no era prou gran per cobrir-los de cap a peus. A cap dels tres no se'ls va acudir moure´s de lloc, perquè allò que havien de veure compensaria aquelles petites incomoditats, i perquè no hi havia cap altre lloc on anar.
Ni sabien quanta estona haurien d'esperar, ni els importava. Al poblat, el temps no es mesurava en hores de rellotge. El dia durava el que la claror permetia, la nit el que la foscor desitjava, la gana indicava l'hora de menjar i la set l'hora de beure. Tot i això, de vegades aquests senyals del propi cos esdevenien irrellevants, perquè al poblat l'hora d'omplir la panxa arribava quan hi havia menjar, i l'hora d'apaivagar la set arribava quan les dones tornaven de buscar l'aigua.

Asseguts a la pedra, mentre esperaven les van veure passar per l'horitzó: vuit siluetes llarguerudes una darrera l'altra, totes amb una mà alçada per assegurar el bidó sobre el cap, caminaven amb la part superior del cos immòbil per no vessar ni una gota, la part inferior absorbint gràcil les ondulacions del terreny, en un suau balanceig que gronxava els nadons adormits a l'esquena. 

Els tres tenien set però no es van moure. Xerraven una mica de tot i de res, com bons amics que eren, fins que un cop de vent va aixecar davant seu un remolí que els va fer prendre un glop de sorra i aleshores van riure sorollosament. Des seguida es van tornar a acomodar sobre la pedra, tant tranquil·lament. 

Poc després van començar a sentir una remor encara llunyana, com un brunzit d'insecte gegantí. Van trigar a distingir-ne la figura, mentre mesuraven amb l'anima sorpresa la rapidesa amb que s'acostava allò. L'emoció dels tres augmentava a mida que el soroll es feia grani l'estela de pols creixia rere seu. Malgrat la distància es van aixecar per por que els envestís i es van enretirar un pam darrera la pedra que havia estat el seu seient. 

Va passar molt a prop deixant-los atrapats dins un núvol de pols del qual la minsa peça de roba no podia aïllar-los. Just abans d'embolcallar-se amb ella van veure com el pilot aixecava la ma per saludar-los. 

Ells es van tornar a asseure per esperar els altres que havien de venir.