Avui fa
un fred remullat, un fred que xopa aquests ossos vells i ens recorda
amb avarícia que ningú té memòria per al nostre dolor. He esperat
tant de temps en aquesta negror implacable que ja no sóc capaç de
sentir passar els dies; vint-i-quatre hores o cent anys, on és la
diferència?
Aquí no
estic sol, sé qui són els que m'acompanyen però ja no tenim res a
dir-nos perquè hem perdut l'esperança de veure la llum una altra vegada, i
ara sempre plana sobre nosaltres aquest silenci buit.
Al
principi creiem que vindrien a buscar-nos: mares, xicotes, germans,
veïns... ara preferim pensar que tots són morts, perquè el seu
oblit seria com una segona captivitat. I el pitjor de tot és aquest
sentiment d'absència permanent que corroeix el poc que queda de
nosaltres. Seguim resistint-nos a desaparèixer del tot amb la força
de la voluntat i de la memòria, encara que la degeneració és
imparable, pols a la pols, fins que no quedarà res per trobar. I
serà ben aviat, ben aviat ens engolirà aquesta terra humida que fa
temps que acarona la nostra derrota.
Per què
no venen a rescatar-nos?
No és
un lloc fàcil de trobar, això és cert. Abans d'aquella nit jo no
hi havia estat mai en aquest camí que no porta enlloc més que a les
coves abandonades. Vam caminar una bona estona i després ens van
donar les pales, maleïdes pales, si les haguéssim fet servir per
esberlar el cap dels soldats i no per cavar, potser algú de
nosaltres hauria pogut fugir i hauria pogut contar que som aquí.
Perquè som aquí. Serem aquí per sempre més encara que el temps
esborri el nostre rastre perquè estem atrapats en la història. Som
convictes de la memòria i només descansarem en pau definitivament
en companyia dels nostres. Una mentida no dura sempre, però potser
nosaltres ja no ho veurem.
Els
pares fa temps que hauran mort i els fills que no van ser no podran
recordar-nos, però potser els germans i els nebots i els seus fills
i els seus néts, els cosins que també cerquen algú perdut,
segrestat de la memòria, finalment podran tenir un lloc per posar el
ram de flors llargament conservat en aigua. És la nostra última
il·lusió, l'únic que ens queda per apaivagar el dolor de la
injustícia d'una vida, de moltes vides, escapçades massa aviat.
Escapçades en el record, que amb la mort ja hi comptàvem, però amb
l'oblit és més difícil dialogar perquè ens defuig i ens ignora i
així ens venç una vegada i una altra. Cridem i cridem però cridar
ja no porta enlloc perquè no queda ningú que ens escolti. Cridem
endins només, sense projectar aquesta veu que ja no tenim si no hi
ha ningú a l'altra banda. Seria agradable sentir alguna cosa que
trenqui aquest silenci erm, fruit de la desesperació.
Perquè
no vénen a rescatar-nos?