Planeta lluitador

Avui serà un dia èpic per a aquest cos estimat que habito plàcidament des de fa tants anys. Jo, hoste atemporal d’una pell bruna, temperada a base de cops al ring igual que a la vida, trauré foc pels queixals altre cop, tal és la meva naturalesa llegendària. Conec cada racó d’aquesta llar amable. Des d’aquestes espatlles musculoses on reposo el meu cap, llisco avall resseguint cada corba d’una esquena mai doblegada, i baixo fins la cintura per reposar sobre el maluc la meva cua poderosa.

Ella mai em demana res, només em vigila de tant en tant, d’esquena al mirall, girant el coll enrere. I és en aquests moments escassos que perdo la noció del temps en reconèixer la mirada de la bellesa, i em deixaria matar faltant a la meva condició, si a ella li fós plaent.

Avui he plorat per primer cop.

Moments abans de sortir, va pensar en la seva família; en el seu petit, que lluny d'aquelles grans muntanyes fredes animava la mare; ella gairebé podia sentir el seu alè a l'orella:

-corre, corre! I en la seva parella, sempre al costat: -no paris, resisteix, endavant, sempre endavant...

Eren les sis d’una albada freda i blavosa i havia començat l'aventura amb el somriure als llavis, mirant de mesurar bé un esforç que semblava inabastable a primer cop d'ull. Passats uns pocs quilòmetres, ja s’havia fos amb el paisatge en forma d'una brisa suau, i avançava lliscant suaument pel terreny humit del matí. Aviat el silenci solitari va envair el camí i el terreny va començar a oposar resistència inclinant-se fortament. De sobte, davant seu va aparèixer un gèlid ascens vertical. Va haver d'abandonar la brisa i atacar la terra amb la força ferotge dels vents de tempesta. Aleshores va clavar les urpes i va seguir avançant penosament, en un desafiament que li va semblar demolidor.

Després de pujar moltes parets esgarrapant les pedres amb les urpes, descendí moltes baixades fangoses i desagraïdes, sempre pensant ja queda poc, ja queda poc... i finalment arribà el moment temut. El cos deia no puc més i les cames pesaven com si un mort treies els braços del centre de la terra i les agafés per fer-la caure. Ella sabia que hauria de tibar del foc mitològic i de la màgia de les roques per arribar al final, però es deia: -espera, espera....

I encara quedava una pujada més, i una baixada llefiscosa, i ella ja no podia, i el drac no despertava del somni profund... i se sentia dèbil com un núvol blanc lluitant contra un huracà, i la ment li deia estic cansada de pensar que sí, que sí, perquè tu, cos insignificant, dius no, no, no!

Es va aturar vençuda i va mirar enrere. Va sentir el passat mil·lenari entrar dins el ventre, va veure muntanyes eternes i valls conquerides per l’home, i el magma calent i les roques originals donar-li escalfor. I contra la seva pròpia voluntat les cames van començar a caminar altre cop per enfilar el final de tot. Respirava només per arribar al cim del món, ara sotmès sota el seu tarannà resistent i poderós. Allà baix les teulades vermelles i unes petites taques negres bellugadisses l’esperaven a la meta. Amb un vestit de fang que l’embolcallava va notar el sabor dolç de la victòria a la boca, i la remor amarga de la derrota allunyar-se darrera seu.

Va notar una gota lliscant des de l’espatlla per la seva esquena.

(basat en la crònica d'una cursa penjada a Facebook)