Després
de la sorprenent conversa d'aquest mati puc dir que els millors
moments de la vida es fan esperar molt de temps, però no massa.
Arriben a l'instant precís que estem preparats per considerar-los en
en la seva vàlua exacta.
Jo
estava comprant a la fruiteria del mercat com cada dimecres, quan
vaig notar que una dona gran em mirava des de la cafeteria del
davant, al mateix temps que cercava alguna cosa amb insistència dins
una bossa de ma feta de ganxet de colors. Tenia els cabells blancs,
la pell rosada i ulleres rodones, i duia una faldilla de colors, com
aquelles de les noies hippies
dels seixanta. Jo sempre prenc cafè a aquesta hora, de manera que
malgrat la incomoditat que em causava aquella inspecció tan
descarada, no vaig voler canviar el costum.
Quan passava pel seu
costat vaig veure allò que ella havia cercat dins la bossa, i que
ara tenia sobre la taula. Tenia un llibre vell i una mica arrugat,
girat del revés, amb la portada tocant a la taula i deixant a la
vista la contraportada. Allà, sobre unes quantes frases de
presentació hi havia la foto d'una autora jove. La dona mirava la
foto i em mirava a mi, i altre cop a la foto. Malgrat que havien
passat vint anys, ella m'havia reconegut. Em va veure mirar de reüll
i no va deixar passar l'oportunitat.
-Oi
que es vostè? -em va demanar.
Jo
vaig fer un somriure tímid, sense dir res.
-Em
fa moltíssima il·lusió poder-la conèixer, quina alegria! -va dir
allargant-me el llibre. -Me'l firmarà oi?
Vaig
quedar molt sorpresa i no m'hi vaig poder negar.
-Com
es diu?-li vaig preguntar.
-Maria.
-Maria
-vaig repetir per si de cas. I rumiava què posar-hi, si la típica
fórmula convencional, o alguna cosa més elaborada, més personal.
Després de tot, era el meu primer llibre, aquell que em va retirar
definitivament del món de la literatura.
-Maria...
-vaig repetir.
-Exacte,
Maria.
-És
molt important per mi, aquest llibre -va afegir.
Vaig
quedar encara més bloquejada que abans. Com es pot tenir por a un
full en blanc, si només és per fer una dedicatòria?
-Expliqui-m'ho
-vaig demanar per dissimular, mentre m'asseia a la seva taula.
Potser
havia estat una mica brusca, perquè aleshores el rostre se li va
entristir, com si una ombra l'hagués enfosquit.
-D'acord
-va dir.
-Sempre
porto aquest llibre dins la bossa, sempre. Allà on vaig jo, va ell.
Aleshores
va allargar la ma per tocar-lo amb tendresa, com si es volgués
assegurar que encara hi era.
-Jo
tenia un fill, sap?
Ho
va dir com si res, com qui recita la llista del que ha de comprar al
mercat, sense cap entonació determinada.
-Ell
sempre me'n parlava, d'aquest llibre. Li agradava molt. Estava
escrivint una tesi doctoral sobre els autors catalans de la seva
època, i deia que s'havia de preparar molt i molt bé abans de
parlar amb vostè. Volia demanar-li una entrevista, em sembla.
Estudiava literatura, sap? Bé, el cas es que el coneixia.
Va
fer una pausa llarga.
-Aleshores
va passar allò de l'Hipercor, aquell atemptat, se'n recorda?
Em
va mirar als ulls.
-Era
el 1987, i els terroristes d'ETA van posar un cotxe bomba a
l'aparcament del centre comercial de l'avinguda Meridiana. Hi va
morir molta gent. Era un quart de cinc, més o menys. Nosaltres
vivíem molt a la vora, i havent dinat, quan anàvem a fer el cafè,
ens havíem trobat que no quedava sucre. L'Armand hi va voler anar,
tant si com no. Ho va fer sobretot pel seu pare, que sense sucre no
se l'hauria pres. Si ho hagués sabut, pobre Josep. El meu home no va
tornar a somriure mai més. Era molt bon fill, molt....
Es
va fer un llarg silenci. Jo no gosava dir res, tenia un nus a la
gola, i ella semblava lluny, molt lluny.
-Aleshores
vem sentir l'explosió i totes les alarmes, i el fum, i crits, i el
món es va allunyar de casa nostra, perquè desseguida vam pensar en
l'Armand, i el vam esperar a la porta del supermercat, amb molta
altra gent, però no va sortir, no va sortir. Fins uns dies després
no vam rebre la confirmació oficial, però nosaltres ja ho sabíem.
Al cap d'uns dies més vaig endreçar la seva habitació, va ser....
però no la vull entristir més -va dir mirant-me amb un somriure.
-Vaig
trobar el seu llibre, aquest mateix que vostè té a la ma. El vaig
fullejar perquè si, per notar-lo a ell, que sempre el tenia entre
els dits. I aleshores vaig adonar-me que hi havia moltes frases
subratllades i moltes notes al marge. També hi havia anotat
referències, però no en vaig saber trobar la correspondència, això
no. I vaig començar a llegir-lo. Al principi, com una manera de
recordar-lo, després per imaginar-me com hauria estat conèixer-lo
fins al final. De les seves reflexions sobre el que vostè havia
escrit el vaig copsar a ell. Era molt sensible, i tenia una capacitat
per entendre la vida profundament que jo no li coneixia. Però vostè
si. El que vostè diu al llibre, tot, li va arribar endins. Crec que
el va conèixer vostè més que jo, sense haver-lo vist mai. Sap?
No
vaig saber si m'ho preguntava, però tampoc hauria sabut què
respondre. La vaig mirar directament als ulls per primera vegada. I
ella va seguir.
-Molt
de temps després vaig entendre que havia de viure la meva vida, més
enllà de la seva, i vaig pensar que havia de començar de nou. I
vaig comprar un altre exemplar del seu llibre! Ha ha ha!
La
Maria es va moure tota mentre reia obertament i treia un altre volum
de la bossa, amb les pàgines i la coberta com el primer dia,
deixant-me amb la boca ben oberta.
-Aquest
també va sempre amb mi -va dir.
-Poc
a poc vaig aprendre a apreciar la novel·la amb els meus propis ulls.
La llegia d'aquest altre volum sense subratllar i sense notes, només
per gaudir-lo, jo sola. Per mi mateixa. Des de la meva força,
aquella que va sorgir de l'altre volum. I em va agradar molt,
moltíssim, gairebé més que l'altre. De fet, em fa l'efecte de ser
una altra història. Si els posa de costat, semblen dues novel·les
diferents, no creu?
Vaig
mirar-les i certament li vaig haver de donar la raó, eren ben
diferents, un llibre i l'altre.
-Ho
veu? El seu llibre ha estat realment molt important per mi -va
seguir. Ara que ho penso, me'ls firmarà tots dos, oi?
I
així és com m'he trobat cercant no una, sinó dues dedicatòries
per a un llibre, o per a dos, segons com es miri.