divendres, 25 de desembre del 2015

Planeta de Nits de Nadal

Ja són dos quarts de vuit i aquest matí tot està massa tranquil. Tinc aquella sensació burleta d’estar en territori equivocat a l’hora errònia, havent oblidat alguna cosa important sense saber ben bé el què, amb l’única seguretat de saber-me estrangera de mí mateixa. He aparcat sense problemes, per variar.
A través de la finestreta sembla que aquest tel de fredor emboirada vulgui ocultar, conscient de la data, les tristeses alienes, tant inconvenients, i de passada, les més íntimes.
Surto i la temperatura baixíssima em bufeteja les galtes, i mentre tanco la porta evoco la gelada que he vist pel camí i que m’havia semblat bellíssima, i la reinvento: com un llençol de silencis que cobreix la soledat dels camps amb la llum del dia encara tendra.
Camino amb les espatlles encongides i el nas soterrat en la bufanda de llana, les mans a les butxaques. Mentre espero per creuar el carrer veig l’escombriaire a l’altre costat, amb el cistell de goma en una mà i l’escombra a l’altra, habillat amb el seu uniforme llampant, un passamuntanyes i la gorra groga. Em pregunto si comença o acaba el seu torn.
M’afanyo a arribar a l’oficina, i mentre pujo en l’ascensor panoràmic observo les siluetes assegudes, recolzant l’esquena a la façana de la comissaria, qui sap des de quina hora. Aviat les faran aixecar. Sortirà un policia, exactament a les set i quaranta-cinc, i organitzarà les files. Cap a un costat, hi farà estar els homes i dones immigrants, cap a l’altre costat, els que tenen DNI espanyol. Aquí el tenim. Però ja he arribat a dalt. Em treuré la roba d’abric i tornaré a mirar per la finestra. 
Ja ho veig. Avui hi ha un munt de gent a la cua dels estrangers, que invariablement se sitúa a la banda més llunyana del fanal i queda en penombra fins que ha sortit del tot el sol. Com cada dia, la majoria són homes joves que encongeixen les espatlles dins les seves dessuadores amb caputxa, que els tapen el cap i el rostre. Fa molt de fred. També hi ha una noia amb una caçadora curta i uns pantalons que ressegueixen com una segona pell les seves corbes generoses. 
A l’altra cua quatre persones com jo.
Com jo. Una expressió que se m’ha escapat així, inconvenient i políticament incorrecta però entenedora. Ja sé que els altres són persones com jo. Avui n’atendré uns quants, com cada dia, i prometo no fer diferències.
Em pregunto  si el policia que organitza les cues té la mateixa intenció, perquè de vegades s’equivoca. Potser avui no l’ha encertat, veig que té un jove de pell fosca protestant al davant seu, brandant alguna documentació. No em puc quedar a veure a quina cua el col·loca, ja m’esperen dues senyores, una d’elles amb mocador. Ella no parla castellà ni català, i és l’altra la que demana la informació i li explica la resposta en la seva llengua. No sé si les dues són musulmanes o només una. Penso que potser venen de Ceuta o de Melilla, perquè la que no porta mocador té un castellà amb un deix andalús molt pronunciat. O no, qui sap. En qualsevol cas m’acomiada amb un Feliz Navidad, que tengas buenas fiestas.
No sé si elles es reuniran aquesta nit de Nadal amb les seves famílies, o si o faran els homes i la dona de la cua dels estrangers, o els de l’altra cua, o l’escombriaire que no sé quin torn fa.

Només sé que fa fred i que prometo no fer diferències perquè la gelada era preciosa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris en aquest blog estaran sotmesos a moderació.