Encara
no eren les dotze i l'activitat seguia essent frenètica a la
cafeteria on treballava l'Alisson. Les converses barrejades, en veu
massa alta, sobrevolaven tota la sala esdevenint un brogit de fons,
com el d'un borinot, però molt més evident, molt més insistent i
durador. Gairebé eixordador, combinant-se sense remei amb el xocar
estrident de plats i tasses i culleretes i, per acabar la simfonia,
l'explosió freqüent de l'escalfador de la llet de la cafetera.
Mentre colpejava el filtre contra les escombraries i amb un gest
hàbil el tornava a omplir amb cafè mòlt, va sentir per enèsima
vegada aquella conversa sobre les vacances:
-I
tu, què faràs per vacances?
Tenia
la conversa sobre els poble clavada dins el cervell; li rebotava dins
el crani un cop i un altre com si totes les seves neurones haguessin
acordat secretament no deixar de recordar-li en tot el matí. La
frase li tornava altre cop en la veu de dues noies joves com ella,
aparentment molt cosmopolites:
-Me'n
vaig al poble, a respirar aire pur! - va dir la del pírcing al nas.
-Genial!-
li va contestar la més discreta. -Passa-t'ho bé, jo potser
m'acostaré a l'illa a finals d'agost, també. Hi van tots els
cosins i... va
perdre el fil en anar a servir els dos tallats als homes del fons,
enfeinats amb unes gràfiques a la pantalla de l'ordinador. Mentre
esperava que fessin lloc a la taula per les tasses, l'home que
apartava amb prudència el PC li va dir:
-Aquest
cafè té l'aroma idèntic al que fan al casal del meu poble! Quins
records.... gràcies guapa!
El
mateix missatge llançat a través de formes infinites martellejant
els seus sentits cansats la tenia de mal humor. Estava sent un matí
duríssim, o això li semblava.
Poc a
poc el brogit es va fer més lleuger i al cap d'una estona la
cafeteria es va fer suportable. Ella i la Susi es van afanyar a
recollir i deixar netes i polides les taules buides per tornar a la
barra, mirant de coincidir. Es començava a obrir una finestra de
relativa calma que duraria una bona estona i almenys, podrien
intercanviar unes paraules. Amb sort, podrien anar construint una
conversa sense perdre el fil -quan la cafeteria estava tant plena no
hi havia temps per fer de cambreres de veritat, d'aquestes que
escolten les penes dels clients amb paciència i saviesa, i s'havien
de conformar amb aquests esbossos de complicitat fragmentats entre
comanda i comanda.
-Ho
has sentit? - tots parlen del mateix avui!- va comentar l'Alisson amb
un posat de disgust.
-Què
dius Ali, què t'ha passat res? Estàs de molt mal humor
avui...-digué la Susi intrigada mentre apilava les tasses sobre la
cafetera.
-Bé... és que tothom diu que se'n va de vacances al poble, saps?-
l'Alisson va fer una pausa breu per mirar molt directament la Susi,
que també va aturar-se esperant una explicació.
-Tothom
se'n va al poble, tu! Tothom té un poble on anar... Jo no tinc un poble on anar-. Ho va
dir amb un aire cansat, amb uns ulls profundament tristos, reflex
d'una realitat ferma. I encara ho va repetir:
-Jo
no tinc un poble on anar.
No
esperava una resposta. La Susi tampoc li hauria sabut donar. Ella
marxava al poble l'endemà.